Publicitat
Publicitat

EL DIA QUE M'ESPERA

Joan Maria Pou

avui em llevo amb un somriure. Ja sé que em toca fer-ho d'hora -llevar-me-, que a quarts de deu he de ser a l'aeroport, i que tinc el cos marcat pel programa nocturn. Però, mira, al marge que ahir, com cada divendres, no vaig fer programa, el dia de partit és el millor de la setmana professionalment parlant.

Gairebé tota la jornada serà rutinària. Esmorzar a l'aeroport, llegir la premsa, posar-me al dia, saludar la gent, fer petar la xerrada... Fins i tot, si es dóna l'ocasió, que això va com va, pots parlar amb gent de l'equip o la directiva. És quan els tens més a l'abast.

Un cop siguem a la Corunya disposarem de molt temps, perquè el Deportivo-Barça és a les deu de la nit. Aniré a dinar amb en Roger Saperas, company de RAC 1, i amb el cap d'Esports de l'ARA, en Toni Padilla, com fem normalment en els desplaçaments. Buscarem alguna pulpería a prop de la plaça de María Pita. I farem una bona sobretaula preparant el partit.

I, esclar, abans del partit, entre les nou i les deu, anunciaré que m'he donat d'alta a Twitter. Gràcies a Abidal! A la redacció feia temps que me n'omplien el cap, i també molts oients. M'hi resistia perquè ni m'agrada ni m'hi sento còmode. Però en el programa especial del 16 de desembre vaig fer la promesa que m'estrenaria quan Abidal fes un gol, plenament conscient que això podia tardar molt: el francès feia tres anys i mig que jugava al club i no n'havia marcat cap. I ha tardat vint dies!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT