Publicitat
Publicitat

La França temptadora

Hi ha una temptació francesa històrica d’estendre la seva influència cap a Catalunya, i de la mateixa Catalunya de buscar l’empara de França en la disputa amb Espanya

Fa poques setmanes, en una entrevista a Radio France i preguntat sobre la hipòtesi d’una Catalunya independent, el candidat conservador a la presidència de la República François Fillon va assegurar: “Em xoca que es negui totalment a un poble el dret de decidir, un principi fonamental defensat pel pensament francès des de la Il·lustració. I vet aquí que tot d’una en aquest país hi ha molts intel·lectuals de forces polítiques considerades progressistes que creuen que és més important mantenir les fronteres que no pas el dret del poble a decidir. Trobo que és el món al revés. És evident que cal mantenir l’estabilitat i no podem acceptar que es discuteixin tothora les fronteres. Però hi ha casos en què les injustícies són flagrants també i cal resoldre-les”. Les declaracions del líder d’Els Republicans van tenir un eco immediat a Catalunya i poc després -no cal ser gaire perspicaç per entreveure-hi la mà de la diplomàcia espanyola- un portaveu de la campanya va matisar les paraules del líder, amb els mots d’ordre habituals d’un “afer intern” i del “respecte a la Constitució”.

Sovint creiem que la França jacobina que ha uniformitzat els pobles que formen l’Hexàgon no té cap interès en una Catalunya independent. Ara bé, els mots de Fillon sobre Catalunya cal inscriure’ls en una temptació francesa històrica d’estendre la seva influència cap a Catalunya, i de la mateixa Catalunya de buscar l’empara de França en la disputa amb Espanya. No cal retrocedir a l’Imperi Carolingi, només cal aturar-nos a la Guerra dels Segadors, quan la República Catalana de Pau Claris va buscar aliança i empara en la França regida pel cardenal Richelieu i els reis francesos van afegir als seus títols el de comte de Barcelona. El Tractat dels Pirineus del 1659 va comportar el retorn del Principat a la Corona espanyola i la cessió del comtat del Rosselló i el nord de la Cerdanya a la francesa. Quedava establerta la frontera que amb Napoleó tornaria a ser esborrada, i Catalunya dividida en quatre departaments integrats a l’Imperi Francès. Tot i el mite del Timbaler del Bruc i l’èxtasi de primigeni nacionalisme espanyol que va comportar la Guerra del Francès -anomenada en la historiografia espanyola Guerra de la Independència-, ja va existir llavors un afrancesament català que connectava amb les idees de la Revolució Francesa, especialment notable en la tradició republicana i federal del segle XIX, que va tenir fins al 1931 La marsellesa com a himne.

Ja el 1899 Madrid va desqualificar el catalanisme com una mostra de traïció al servei dels interessos de l’enemic atàvic francès

A finals del XIX, com dèiem, la III República laica, jacobina i radical socialista va tenir una notable influència en la vida política catalana. Però no només entre els republicans. Durant la visita de l’esquadra francesa de la Mediterrània el juliol del 1899, les manifestacions de simpatia van prendre el to d’una protesta contra els governs espanyols. Els crits de “Visca Catalunya francesa”, els aplaudiments a La marsellesa i els xiulets a la Marxa reial van ser una mostra d’un catalanisme que, segons el llavors jove advocat Francesc Cambó, “entre les masses encara no era comprès més que com una protesta o com un desig de desentendre’s d’una Espanya inconscient que anava a la desfeta”. Ja llavors Madrid va desqualificar el catalanisme com una mostra de traïció al servei dels interessos de l’enemic atàvic francès. Influents polítics nord-catalans com el senador perpinyanès, ministre i candidat radical socialista a la presidència Juli Pams o el diputat dels Pirineus Orientals Manuel Brousse van ser considerats ambaixadors catalans a París, especialment destacats durant la Gran Guerra, quan l’afinitat catalano-francesa, insistent en la propaganda proaliada, va tenir el seu gran moment, amb els mitificats i heroics voluntaris catalans. “La França és la pàtria de tots els homes. Tots som ciutadans de França”, escriu Rovira i Virgili. I fins i tot el fet paradoxal que els catalans del Nord lluitessin amb l’exèrcit francès era motiu per defensar la victòria de la República, oblidant el seu incòmode caràcter uniformitzador de pobles. La postguerra va ser una autèntica decepció per a les esperances catalanes -d’autonomistes a separatistes- dipositades en la victòria francesa, exemplificada en aquell improbable “ Pas d’histoires” de George Clemenceau, inventat en un exercici de postveritat avant la lettre per El Imparcial de Madrid.

L’any 1920 la tumultuosa visita del victoriós mariscal Josep Joffre, de Ribesaltes, va ser l’últim acte del catalanisme afrancesat, que va tenir ressò tant en la Bèlgica del sud dels Pirineus de Francesc Macià com en les solucions internacionals esbossades durant la Guerra Civil. Però aquests antecedents són ben coneguts a Barcelona, Madrid i París, i en aquests moments de lluita d’escacs diplomàtica, no és sobrer recordar que declaracions com les de Fillon -i d’altres moviments sibil·lins de la política francesa- s’han d’interpretar a la llum de les temptacions que s’han mogut a un costat i l’altre de l’Albera.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT