Joan Triadú i l’Església catalana
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Vaig conèixer personalment Joan Triadú en el context d’una Església catalana de la postguerra. Una Església que lentament reprenia consciència de la seva identitat i de la seva missió de servei al poble que tenia confiat per a transmetre-li el missatge de l’Evangeli, i no pas per a colonitzar-lo. Recordeu que es tractava d’un intent de colonització despietada i absurda per gent vinguda de fora que, tot abusant de la disponibilitat religiosa dels fidels catalans, els imposava bisbes d’importació estranya, ofegava la llengua i la cultura i emmordassava la llibertat d’expressió eclesial amb els privilegis d’una protecció interessada. Una colonització que ofegà els moviments d’Església que havien mostrat més vitalitat en el seu arrelament a la terra abans del 1936 i volgué imposar els esquemes centralistes propis del nacionalcatolicisme imperant. És simptomàtic que dintre d’aquest context destaqui l’amistat de Joan Triadú amb dos homes de la nostra Església que obriren camins de llibertat i que ens ajudaren a prendre consciència del que calia fer. Em refereixo al bisbe de Vic, doctor Ramon Masnou, i a l’abat Aureli M. Escarré. El doctor Masnou fou el primer bisbe català de soca-rel presentat a contracor per aquells qui en tenien el privilegi, per a la venerable seu episcopal d’Oliba i de Torres i Bages. Fou ell qui alçà la veu per defensar l’ensenyament en català del catecisme, el primer que començà a escriure de nou les pastorals en català i que s’identificà amb les aspiracions del seu poble. Doncs bé, foren el doctor Masnou i l’abat Escarré els qui prestaren el seu suport a Joan Triadú per al concurs literari de Cantonigrós. [...] Joan Triadú no ha estat un cristià que s’hagi deixat engolir per les seves relacions amb el món clerical. Des de la seva identitat de nacionalista sense concessions, d’home de lletres i de creient convençut, ha sabut mantenir-se en el seu lloc i és així com ha prestat el millor servei a Catalunya i a la mateixa Església. Ara, una vintena d’anys després de la confirmació que trobàrem en les grans encícliques de Joan XXIII, després de l’eufòria suscitada pel Concili, quan en el món de les lletres molts no gosen parlar de les seves creences perquè ja no és de bon to, quan en el món de la lluita política hi ha nacionalistes d’aquella hora que han caigut en el parany de les lluites partidistes en detriment de Catalunya, Joan Triadú és manté ferm en el seu lloc. [...]
