Joan Veny, jornaler ‘honoris causa’
Absolut encert el de la Universitat de les Illes Balears (UIB) en nomenar doctor honoris causa el lingüista Joan Veny i Clar, un dels noms imprescindibles de la filologia catalana, una disciplina que aixeca sempre passions, com hem tornat a constatar recentment amb la polèmica dels diacrítics. Tanmateix Veny, que fa gairebé quaranta anys que és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, és un home dotat d’una astoradora capacitat de generar consensos, i de fer-ho anant per feina. La lectura del que encara és el seu llibre més conegut i sens dubte ja un clàssic imprescindible en l’estudi del català, Els parlars catalans, és més que suficient per desintegrar qualsevol intent de qüestionar la unitat de la llengua (hi ha qui encara s’enroca en aquest estadi preevolutiu) i aprendre tot el que cal sobre dialectologia amb un somriure a la boca i al cervell, perquè Veny, a més d’un filòleg eminent, és un escriptor que sap fer anar amb mestria una prosa fluida, amena i, sovint, si se’m permet l’adjectiu, divertida.
Veny pertany a la més distingida nissaga catalana d’estudiosos de la llengua, amb Pompeu Fabra, Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Joan Coromines o Antoni M. Badia i Margarit. Ha estat, doncs, deixeble dels més grans i mestre de mestres, i el seu estil pedagògic s’ha basat en la màxima horaciana del prodesse et delectare : per mencionar un exemple, la lectura dels seus treballs sobre ictonímia (que no és res més que l’estudi dels noms dels peixos) és una experiència deliciosa. Com els seus referents, és autor d’una feinada tan rigorosa com incansable. A banda d’Els parlars catalans, són obres de referència obligada títols com Estudis de geolingüística catalana o Introducció a la dialectologia catalana, la semblança Francesc de B. Moll: ciència i humanitat (que en bona mesura es pot llegir també com un autoretrat) i, més recents, Llengua històrica i llengua estàndard, Contacte i contrast de llengües i dialectes o De geolingüística i etimologia romànica. I òbviament cal subratllar el monumental Atles lingüístic del domini català, una obra magna impulsada per l’IEC que Veny dirigeix, de la qual ja s’han publicat set dels nou volums previstos, i quatre en la seva versió més divulgativa Petit atles lingüístic del domini català (a la xarxa, aldc.espais.iec.cat ). Per dir-ho molt breument, l’ Atles es proposa el noble objectiu de cartografiar una llengua, i si això no és alta poesia, que baixin les muses i ho diguin.
Segurament pensant en els que va conèixer a la seva vila natal de Campos, dilluns, en ser investit doctor honoris causa per la UIB (ja ho era per la Universitat de València), Veny es va definir com “un jornaler de la llengua”. Una altra imatge molt bella, però si el jornaler és el que fa feina per un jornal, gosaria matisar que veig més Veny com un escarader, el que treballa a escarada o a preu fet, és a dir, sense descans i sense permetre’s cap distracció ni defalliment. Excel·lent i sòlid: gràcies, doctor.
