Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Joan Ridao: Impavidesa de bronze

Posat en una medalla seria l'efígie noble d'un prohom que recorda Francesc Cambó. Tot ell respira aristocràcia i un intel·lectualisme que malda sense èxit per ser empàtic. Amb aire desmenjat, parla com els llibres, fent ús d'una retòrica tan monòtonament eficaç que acaba fent que desconnectis.

Dóna respostes llarguíssimes a preguntes concises, però és difícil de tallar perquè no fa ni un punt i a part. Entra al drap de la broma equívoca, i més si és sexual, però té tan bona oralitat que ni així es mulla.

Dalt del faristol, diu coses més fortes que el Tardà amb tanta flegma que ses senyories ni es desperten. Si diu "Mori el Borbó" té el to de "Demà plourà", i encara hi afegeix una cita que fa oblidar si ha dit mori o visca.

És l' empollon autosuficient que sap que, encara que no caigui gaire bé, tots li hauran d'acabar demanant els apunts.

L'actual Estatut ha sortit tant de la seva ploma que Pasqual Maragall li deia "el Joan de l'Estatut".

Ve a ser el Duran d'Esquerra. El polític de raça que transacciona als passadissos i té destresa cortesana per coure les esmenes al punt just.

El repugnen els exaltats i, amb el traspassat Barrera, és del polítics d'ERC amb més sentit institucional.

Però avui li han tocat els virolais allunyant-lo dels dos lleons de bronze, Daoíz i Velarde. Solidaris en la impavidesa, li donaven una calma que no té preu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT