Joaquim Maria Puyal i Ortiga

Mai parlo públicament de persones ni d'empreses amb les quals tinc una relació laboral. Avui trencaré la norma.

Fa dos dies que escoltem el nom de Joaquim Maria Puyal associat a "mestre", "pioner", "històric". Ho és? Sí, però a mi em sonen a passat. Què passa, què el Quim no té passat? Per descomptat, però la cosa és que també té present i, per molt que a alguns (i a algunes) els neguitegi, futur. I en té, senzillament, perquè a ell li dóna la gana. O més ben dit, perquè no coneix cap altra opció vital que la de reinventar-se. Ell podria viure de rendes professionals, com fan d'altres de més joves i, sobretot, amb menys trajectòria que la seva. Ell avui en dia podria retransmetre els partits com ha fet sempre i estar encantat amb si mateix creient-se que ja ho té tot fet i que no cal canviar res. I si l'audiència anés desertant podria dir allò de: "Ei, que sóc jo, el crac. Ei, i sóc collonut i els que s'equivoquen són ells". Un paio que ha aconseguit ser a dalt de tot per què hauria d'innovar, oi? Bé, doncs potser el gran secret del Quim és que l'any 2012 no fa les coses com les havia fet sempre. Si vostè és dels que escolta habitualment les seves transmissions, sap de què li parlo. Si no és així, li recomano que un dia s'escolti senceres les 4 hores de programa. Sí, perquè allò és, per sobre de tot, un programa de ràdio. I quan acabi, s'haurà informat, s'haurà distret, haurà après alguna cosa, però per sobre de tot, haurà assistit a un espectacle 2.0. Que el Quim de vegades s'equivoca de nom i li diu Valdés a Pinto (o vicecersa)? Pitjor el marit que just acabada una rebolcada li diu Svetlana a la seva dona, que es diu Maria (o aquella esposa que, en la mateixa circumstància, li diu Nfame Ngeme al seu Paquitu). Si, el Quim de vegades rebateja jugadors. Mentrestant, d'altres, instal·lats en l'autocomplaença, encara esperen el moment d'adonar-se que cal saber evolucionar i adaptar-se.