03/11/2015

Joc de trons a l’espanyola

2 min

La proximitat de les eleccions espanyoles del 20-D ha obert un joc de trons sobre qui manté més i millor les essències del nacionalisme espanyol. El PP, ni que fos perquè ve de governar amb majoria absoluta, tenia molt terreny guanyat, i s’ha de reconèixer que l’està defensant bé. No passa dia que dos, tres o quatre membres diferents de l’executiu espanyol, es diguin José Manuel García-Margallo, Jorge Fernández Díaz, Rafael Catalá o Soraya Sáenz de Santamaría, no es refereixin a la qüestió catalana en termes apocalíptics i/o amenaçadors. Estan convençuts que és el paper que els pertoca, i l’exerceixen a fons.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No perden el temps la gent de Ciutadans, un partit que a Catalunya ja coneixem de fa un munt d’anys però que a Espanya s’ha revelat com la gran esperança blanca de l’integrisme constitucionalista. Ciutadans són com el PP, però en versió molt més jove, i hem de suposar que aquesta posada en escena convenç un gruix important de vot unionista per renovar les seves esperances en una Espanya irrompible. Així ho diuen les enquestes, si més no.

Cadascun d’aquests partits té el seu propi discurs a Catalunya: per exemple, allà on Albert Rivera proclama solemnement que no s’ha de tornar a pactar mai més el govern d’Espanya amb cap partit nacionalista, la seva col·lega Inés Arrimadas té una altra versió que té a veure amb el respecte a la llei. Una frase que també és la preferida del president Mariano Rajoy, que en canvi té un representant a Catalunya anomenat Xavier García Albiol que prefereix establir els termes del debat en una qüestió tan substancial com la que va resumir despús-ahir amb la frase “Para chulos, nosotros”, tot un model de programa electoral.

Total, que hi ha una disputa clara entre el PP i Ciutadans per veure quin dels dos ocupa més i millor l’espai del constitucionalisme més inflexible. S’hi pot estar a favor o en contra, però la disputa s’entén. El que no s’entén és el paper que hi juguen el PSOE de Pedro Sánchez i el PSC de Miquel Iceta, incapaços de posar-se d’acord ni amb ells mateixos a l’hora de definir les seves posicions. Iceta diu federalisme, Sánchez diu Constitució. No tan sols diu Constitució sinó que, quan Mariano Rajoy li exigeix el tribut al nacionalisme espanyol, Sánchez hi cau amb una facilitat sorprenent, sense adonar-se que entra al joc que li convé al seu adversari i que està deixant de treballar per un espai que encara podria ocupar, que és el dels votants espanyols no necessàriament fascinats per les desfilades del 12 d’Octubre. Una altra política espanyola hauria de ser possible, però a la seu de Ferraz no els ha passat pel cap. Quan Ciutadans els hagi passat la mà per la cara i IU no vulgui ni parlar amb ells, Pedro Sánchez i el seu equip se’n faran creus. I encara que sembli inexplicable, el PP de Rajoy, amb el seu resistencialisme numantí, haurà portat tothom exactament allà on li convenia. A veure qui és més xulo, com diu Albiol.

stats