Publicitat
Publicitat

Jordi Tardà: "Amb la crisi, els catalans ens hem de plantar"

MúsicaIncansable com els Stones i Tintín, les seves dues grans passions, aquest periodista musical dedica l'estiu a repassar el fons de la seva immensa col·lecció discogràfica a la recerca de sons inèdits

Rocker, col·leccionista, radiofonista, tintinaire, escriptor… Jordi Tardà és un home inquiet a qui li agrada tocar totes les tecles. La seva és una vida dedicada al que l'apassiona i mai no li falten projectes. Veu la crisi com una oportunitat per reivindicar que Catalunya ha de deixar d'estar sotmesa a Espanya.

A l'estiu el rock també viu?

A mi em serveix per repassar el fons de catàleg de la meva col·lecció, tinc més temps i hi ha menys novetats i em puc dedicar a les peces inèdites que s'inclouen als CD que es van reeditant. Aquest estiu ho estic fent amb Marvin Gaye, Todd Rundgren o Miles Davis i, inevitablement, també amb els Stones.

Com era el món sense el rock?

No m'ho puc imaginar. D'ençà que em va començar a bategar el cor, ho ha fet a ritme de rock. Era la primera música que vaig sentir a casa.

Qui la posava?

El meu germà gran, que era un fan extraordinari dels Stones i em va introduir primer a ells i després al rock en general. Per a mi era normal amb 14 anys escoltar Jimi Hendrix, Led Zeppelin i els Beatles, a part dels Stones.

Tintín és rocker?

De Tintín no hi ha referències però d'Hergé sí. La seva viuda em va regalar els discos de vinil que tenia Hergé a casa seva i el seu disc preferit era The dark side of the moon, de Pink Floyd. També tenia Beatles, Creedence Clearwater Revival, Police i Bob Marley. Li agradava el rock i odiava l'òpera i d'aquí el personatge de Bianca Castafiore.

D'on et ve la passió per Tintín?

Hergé va ser el meu mestre, els meus llibres de text van ser les aventures de Tintín. Ell em va ensenyar una assignatura tan primordial com és l'amor fraternal a Tintín al Tibet . Ara que el Curiosity és a Mart, recordo Objectiu: la lluna , ja que Tintín va ser el primer home que hi va posar els peus!

Com era Hergé?

Els que van viure amb ell el recorden com una persona educada, sibarita, gran amant de l'art contemporani, molt capficat amb la seva feina i molt estricte amb la documentació de la seva obra.

D'on et ve la passió per col·leccionar?

Vaig començar amb els discos dels Stones de petit i els tenia tots, però com que aquí estaven censurats, també tenia els que s'editaven a fora. Un amic de l'escola em va dir un dia: "O sigui que tu col·lecciones discos dels Stones?" Jo no n'era conscient però em va agafar una febre de voler tenir-ho tot relacionat amb ells.

Col·leccionar és una patologia?

A mi ser col·leccionista em fa feliç, no ho veig com una patologia. És una passió i n'he fet la meva professió. No m'ha donat disgustos, només alegries.

Tu has estat tres vegades davant de la mort. Quina conclusió n'has tret?

Que les malalties no podran amb mi, que no em trauran l'ànim. Al primer càncer em van donar tres mesos de vida i els vaig dir als metges que s'equivocaven. Era l'any 77. L'any passat van reunir família i amics per acomiadar-se, però jo sabia que si no tancava els ulls me'n sortiria. Ho vaig fer escoltant Revolution dels Beatles. Estic esclavitzat als medicaments, sóc un malalt professional i ho porto bé.

Com veus la crisi?

Em fa ser més catalanista que mai. Estic convençut que els catalans sense els espanyols ens en sortiríem abans. No deixem de ser un país petit sotmès per un de més gran i en patim les conseqüències. Si no ens donen el concert econòmic, no ho sé... algú va dir que potser haurem d'anar a la independència. Amb la crisi, els catalans ens hem de plantar, o tenim el pacte fiscal i la nostra relació amb els nostres veïns espanyols és com la dels bascos o no ens en sortirem. És just que el que nosaltres generem retorni a la nostra terra.

Ets partidari de la independència?

Tota la meva vida he sigut independentista. No sóc de cap partit polític, però sóc profundament independentista des del dia que vaig néixer. Per cert, que molta gent em vincula al diputat a Madrid d'Esquerra Republicana Joan Tardà i no ens coneixem, no ens hem donat mai la mà!

Què va passar amb el Museu del Rock de Barcelona?

Hem tancat a les Arenes per una profunda desavinença meva amb la gestió que en feia l'empresa Metrovacesa. Però ja tinc ofertes sobre la taula per tornar-lo a obrir en un altre lloc.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT