Publicitat
Publicitat

José Bono i la memòria del dictador

Què li passa a aquest país nostre, que li costa tant de reconèixer els errors de la seva pròpia història i que se sent incapaç de revelar el que li guarda la memòria? ¿Com pot ser que Alemanya no hagi parat d'investigar i condemnar el seu passat de genocidi i que ho segueixi fent en qualsevol tipus d'acte privat i públic -tant si són exposicions com pel·lícules, documentals i sobretot programes educatius per a escoles d'alumnes que ja pertanyen a una generació que ha deixat enrere el nazisme-, i que, en canvi, nosaltres deixem transcórrer anys i més anys sense condemnar al Parlament de l'Estat el cop militar que va obrir les portes a l'holocaust franquista? I no només Alemanya, sinó països com l'Argentina, Xile i el Brasil, les dictadures dels quals també deixaren milers de morts i desapareguts, que s'han reconciliat amb el seu terrible passat, i aquí, 75 anys després, encara perseguim el jutge Garzón per investigar els crims del franquisme.

No té gaire sentit que a Espanya, tants anys després del tràgicament famós Alzamiento Nacional -que va acabar amb la legalitat de la República i va provocar una guerra ferotge entre els sediciosos i els defensors de les llibertats, una guerra que ens va endinsar en una dictadura que va durar 40 anys-, segueixi sense ser condemnat.

Si Pablo Iglesias, fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -al qual pertany José Bono, en nom del qual va fer la declaració institucional amb motiu del 75è aniversari del cop militar de Franco i els seus-, hagués pogut escoltar la veu del president del Parlament el 19 de juliol, s'hauria tornat a morir, convençut que al regne de les tenebres, almenys, les traïcions es fonen i desapareixen i no provoquen el daltabaix mental, ideològic i emocional que han provocat les paraules de Bono. Mai ningú s'havia fet gaires il·lusions sobre la ideologia del senyor Bono ni sobre la fidelitat del PSOE als seus propis orígens, però d'aquí a considerar que els ideals republicans i els dels feixistes són el mateix hi ha tot un món de manipulació, sobretot quan s'utilitza un discurs d'Azaña per corroborar-ho i no condemnar el cop d'estat. Però Bono, que quan el PSOE el va proposar per a president del Congrés ningú sabia quin tresor polític tenia a les mans o quin trumfo es guardava a la butxaca perquè se li donés tanta importància, no només ha ofès les víctimes del franquisme sinó també a tots nosaltres, creiem o no creiem en els drets civils i humans.

És ben clar que tots som víctimes del franquisme o del feixisme, que ve a ser el mateix, encara que hi hagi tants franquistes o feixistes que es neguin a reconèixer-ho. Víctimes som els que hem patit els 40 anys de dictadura, els que som descendents dels assassinats i dels represaliats, i víctimes som els que no hem patit directament la barbàrie de la dictadura. I més encara els que segueixen defensant el cop d'estat i l'antidemocràtic règim de govern que es va permetre fer i desfer a voluntat i mantenir la ciutadania en un estat d'esclavitud política semblant als que van posar en pràctica Hitler, Stalin, Pinochet i tants altres.

Deia Kapuscinski que un país que ha estat sota una dictadura necessita almenys cent anys per recuperar la normalitat de la vida pública, del comportament moral. I és cert, només cal veure com pensen els nostres polítics que es neguen a condemnar el pitjor delicte polític que coneix tota democràcia, per adonar-nos que hi ha quelcom que no acaba de funcionar del tot bé en les seves ments quan se'ls fa tan difícil entendre què és i què no és el delicte polític i moral comès pels nostres avantpassats, què és i què no és l' honestedat dels que defensaren la legalitat democràtica. És com si fossin ments sumides encara en la delinqüent organització mental i política del dictador, que ja va expressar amb clarividència que el futur era seu perquè ho deixava tot " atado y bien atado ". No semblava referir-se només al rei que ens va elegir, sinó també a la impunitat dels crims que ell i els seus van cometre, al rentat de cervell que va transformar la ment de diverses generacions i que sembla que es transmet als seus descendents, incapaços encara de desprendre's d'una falsa versió de la història que els converteix en col·laboradors de la dictadura .

I sense reconèixer el delicte polític i moral del passat, com es poden reconèixer els delictes polítics i econòmics del present? M'ho pregunto cada matí quan llegeixo els diaris i veig com s'estén la corrupció, com augmenten i s'enriqueixen en plena crisi els corruptes de ment i de butxaca i com s'eternitzen els processos judicials contra la punta de l'iceberg que arrossega tones de delictes que cada vegada pesen més sobre el mar de la nostra vida ciutadana, de la confiança en les institucions i de l'esperança en el present i el futur.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT