L’arxipèlag de la informació
1 . LA FALLIDA. ¿No deu ser que parlem i escrivim tant per evitar entendre la prosaica realitat? ¿I si fos la sobredosi, la malaltia de la societat de la informació? La sorpresa Trump -després de la sorpresa Brexit- ha sigut un terratrèmol per a la fantasia del millor dels mons possibles que s’havia anat imposant en els darrers anys, en què el pensament crític s’havia fet sospitós, vanitat d’eterns descontents. Si anava tot tan bé, per què tantes expressions de malestar? El periodisme té una complexa tasca d’agent doble: transmetre missatges dels poders cap a la ciutadania i de la ciutadania cap als poders. I fa temps que té molt descuidada la segona. S’ha anat allunyant dels ciutadans en la mesura que augmentaven els vincles entre els mitjans de comunicació i els poders hegemònics. En conseqüència, als Estats Units només un 20% dels ciutadans diuen que confien en els mèdia convencionals.
Què esperem de la informació? Que ens expliqui el que passa i que ens ajudi a preveure el que passarà. Sense un bon coneixement del present és impossible poder donar pistes sòlides de cap on aniran les coses. I, tanmateix, la precarietat de la condició humana converteix en ansietat tota incertesa. Una debilitat que sembla que contagiï els creadors d’opinió: s’opta per confondre els desitjos amb les realitats i no explicar el que passarà sinó el que es vol que passi, i s’evita així entrar en universos socials que desconeixem o que preferiríem no conèixer.
Bruno Latour diu que la incapacitat de preveure és la principal lliçó d’aquest cataclisme. I es pregunta com pot ser que “tots els sondejos, tots els diaris, tots els comentaristes, tota la intel·liguèntsia s’hagi equivocat”. En realitat, conclou, és perquè “vivim en una bombolla”, “un arxipèlag en un món de descontents”. La fallida no concerneix només el món del periodisme sinó també el polític i l’acadèmic. Que el Partit Demòcrata i els màxims dirigents dels republicans no captessin la potencialitat del fenomen Trump (de fet, ni ell mateix no hi creia) és com a mínim preocupant pel que fa a la seva capacitat d’auscultació de la realitat.
2 . ALGUNES CAUSES. Què falla? L’excés d’aproximació quantitativa: l’obsessió per reduir les persones a dades estadístiques és una via directa a la desinformació. L’economia humana del desig dóna moltes sorpreses, les societats tenen moltes capes culturals acumulades, la lluita a mort pel reconeixement que mobilitza els humans no s’esgota en la competitivitat econòmica, i, com diu Slavoj Zizek, “la còlera popular és per definició flotant”, va d’una banda a l’altra.
La dificultat de llegir un fenomen com la globalització, que ens retorna a la dialèctica entre moderns i antics. Plantejar interrogants sobre l’economia global sembla reaccionari. I, com diu Bruno Latour, costa molt trobar el punt just per navegar entre dues utopies: la del global i la del retorn al passat.
La distància enorme entre els nuclis de poder i la societat. El mapa electoral americà dibuixa ben clars dos mons: les grans ciutats i la immensitat del territori interior més aviat buit, les perifèries obertes al mar (i al món) i el centre àrid i abandonat, les zones que gaudeixen dels avantatges de la immigració i les que en pateixen els costos. Sembla que des de Washington el mapa es fa difús, i, com diu Thomas Piketty, tant Clinton com Obama van seguir i exacerbar el moviment de desregulació i de sacralització del mercat iniciat per Reagan sense fer front a les desigualtats territorials. És a dir, els demòcrates tenen bona part de responsabilitat en l’èxit de Trump.
En fi, tinc la sensació que tot plegat es pot reduir a una idea: el llenguatge dels mèdia és molt pautat i circular (viuen pendents els uns dels altres) i això els fa impermeables als altres mons. Com diu Julia Cagé: si no van veure a venir la victòria de Trump és perquè no la volien. Estan més pendents de construir la seva realitat que de representar la realitat. De complaure els seus que d’explicar el que passa.
