Publicitat
Publicitat

Qui sou vosaltres?

El sobiranisme s’ha estabilitzat molt amunt però a un nivell insuficient per poder decantarles relacions de forces cap al seu costat

1 . POPULISME. Éric Fassin, en un llibre recent, recull dues cites molt oportunes per al dia en què Donald Trump acaba de felicitar Recep Tayyip Erdogan pel seu triomf en el referèndum que ha de conduir definitivament el règim turc a les tenebres de l’autoritarisme, amb un reforçament il·limitat de la figura del president, una pràctica supressió de la divisió de poders, amb clara submissió del judicial a l’executiu, una limitació manifesta dels drets individuals i la destrucció definitiva de l’estat laic, del qual la Turquia de Kemal Atatürk havia sigut pionera. Vaig a les dues cites. La primera és d’Erdogan, i és una interpel·lació als que es manifesten contra la seva política: “Nosaltres som el poble, ¿qui sou vosaltres?” La segona és una fórmula de campanya de Donald Trump: “L’única cosa important és la unificació del poble, perquè la resta de la gent no compta”. És a dir, el poble és allò que decidim nosaltres. No hi ha interlocutor reconegut per a la deliberació i la confrontació; per tant, no hi ha democràcia. Erdogan i Trump creen un espai al seu voltant i aquells que s’avenen a entrar-hi són el poble. Els altres no compten. Però precisament per això, Erdogan no pot amagar l’amargor de la seva victòria. La meitat dels ciutadans s’han negat tant a ser el seu poble com a acceptar el silenci del que és ningú. Un Erdogan ferit en la seva vanitat pot accelerar la construcció de l’univers autoritari. I aquí no val l’apaivagament, Europa ha d’estar amb els habitants d’Istanbul, d’Ankara, de les terres de l’Egeu que volen seguir sent ciutadans laics, lliures i demòcrates i no se n’amaguen malgrat la repressió i les discriminacions que Erdogan va posar en marxa en nom del seu poble.

Erdogan i Trump creen un espai al seu voltant i aquells que s’avenen a entrar-hi són el poble. Els altres no compten

2 . REALISME. El sociòleg Juan José Toharia descriu així, a El País, la situació en què es troba el sobiranisme: “No es tracta d’un suflé a punt de desinflar-se però tampoc d’una onada creixent a punt de convertir-se en tsunami”. És a dir, és patètic l’anunci de l’imminent ensorrament del procés independentista que fa cinc anys que van repetint inútilment opinadors i ideòlegs espanyols, però és evident que el sobiranisme s’ha estabilitzat molt amunt però a un nivell insuficient per poder decantar les relacions de forces cap al seu costat. Per aquesta raó està vivint moments de tensió interior.

En tot projecte polític -i més si conté la càrrega subversiva que comporta separar-se d’un estat- hi ha d’haver coherència entre els passos a seguir i les forces amb què es compta i no errar en la definició de les noves fites, perquè llavors sorgeixen les dissensions entre el que es diu en veu baixa i el que es diu en públic i s’entra en una dinàmica letal. És ja un secret de domini públic que els partits que lideren el procés no veuen com poden fer viable el referèndum. I tanmateix segueixen repetint que es convocarà i es farà segur.

En un projecte d’espectre tan ampli com el sobiranista, han entrat els dubtes i han aparegut les diferències

En les primeres fases del procés, quan l’independentisme va fer el gran salt era comprensible que els desitjos anessin per davant de la realitat, perquè es podia pensar fonamentadament que així l’onada tindria capacitat d’arrossegar i s’aniria fent gran. Però des del 27-S va quedar clar que el creixement tocava sostre i que el procés d’acumulació de capital electoral seria lent. No es va voler assumir i, en un projecte d’espectre tan ampli com el sobiranista, han entrat els dubtes i han aparegut les diferències: ja no és l’oposició independència / unionisme l’única que carbura, sinó que reapareixen l’eix dreta / esquerra, els interessos de partit i les vanitats personals d’aquells que el procés ha deixat descol·locats i volen reconeixement per a la seva aportació. Vivim en societats dividides entre els que els hi van prou bé les coses per no voler córrer riscos, i aquells que per optimisme o per desesperació volen que les coses canviïn encara que sigui amb risc. En el front independentista, precisament perquè no és un espai populista tancat sinó una aliança social molt diversa, hi ha gent de les dues menes. I anar a totes sense xarxa pot ser un suïcidi polític.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT