Publicitat
Publicitat

Refugiats: podem seguir mirant cap a una altra banda?

La iniciativa de l’Oscar Camps i tot el seu equip de Proactiva Open Arms és una alenada d’esperança per als ciutadans de la vella Europa

Els ciutadans, les organitzacions polítiques, socials i empresarials no estem a l’altura del repte que el nostre món està vivint. És cert que hi ha hagut una reducció enorme de la pobresa al món. En 21 anys hem passat de 1.900 milions a 800 milions de pobres. I també és cert que estem vivint l’època amb una menor proporció de conflictes bèl·lics i morts per violència des que en tenim constància.

Però seguim tenint una xifra enorme de persones per sota del llindar de la pobresa: 800 milions de persones, el 50% per cent dels quals viuen a l’Àfrica subsahariana, on un de cada sis habitants passa literalment gana. Si hi afegim la situació d’inseguretat de la zona, amb alguns països en guerra oberta, podem comprendre per què tantes persones es juguen la vida creuant el Sàhara primer i el Mediterrani després. I és que cada any es llancen al mar centenars de milers de persones sense garanties de sortir-se’n.

Si girem el focus i mirem a Orient, ens trobem amb una guerra atroç que ha mobilitzat milions de refugiats. La majoria d’ells viuen als països veïns, on ja hi ha més refugiats que habitants locals (Jordània, Líban, Turquia...). És lògic que intentin arribar a Europa a la cerca d’un futur. Com a mínim, si arriben, tindran menjar i seguretat, a més d’altres oportunitats impensables en els països de la zona, que ja estan completament saturats.

La comunitat internacional ha de fer un esforç molt més gran per ajudar a desenvolupar aquests països, amb programes més radicals i ambiciosos

Aquesta greu situació s’ha d’abordar a tres nivells. El primer nivell és en el seu origen, en les causes del problema. La comunitat internacional ha de fer un esforç molt més gran per ajudar a desenvolupar aquests països, amb programes més radicals i ambiciosos. És possible, tenim els mitjans, però falta la voluntat. Aquest tema es mereix ser tractat a fons un altre dia. A les zones de guerra i inseguretat, el que cal fer és forçar els nostres governants perquè posin tots els mitjans per establir la pau. Sense una gran pressió de l’opinió pública mundial és molt poc probable que els països poderosos s’impliquin prou per acabar amb la bogeria d’aquestes guerres tan sagnants i llargues. El segon nivell té a veure amb la ruta que segueixen els desplaçats. Ningú se’n va de casa i es juga la vida per caprici. Quan es fa, el nostre deure és assegurar que ningú es mori de set, de fam o d’abusos en el seu camí per terra ni ofegat al mar. El tercer nivell es refereix a quin tipus d’acollida els donem des de les nacions afortunades, amb riquesa i sense conflicte bèl·lic.

En els últims quinze anys he viatjat amb freqüència a Munic. Després de l’estiu, vaig voler visitar per primera vegada el camp de Dachau, que és a quinze minuts amb taxi del centre de Munic, només a deu minuts de l’Allianz Arena. Vaig pensar en com, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, molts dels ciutadans també van mirar cap a una altra banda, sense voler saber què hi passava o ignorant-ho. Uns més que altres, però tota la societat d’aquella època va ser responsable del que va passar. La majoria va tolerar la persecució, no va oferir ajuda als perseguits per escapar ni els va donar refugi.

A què esperen els polítics per alliberar aquest esperit solidari i convertir el nostre país en un exemple per al món?

La situació actual és molt similar. A Espanya tot just hem acollit un miler de refugiats quan els desplaçats són milions, amb la paradoxa afegida que en les enquestes internacionals sortim com el tercer país del món més predisposat a rebre un refugiat a casa nostra. A què esperen els polítics per alliberar aquest esperit solidari i convertir el nostre país en un exemple per al món? (En contrast, com estan d’orgullosos els canadencs dels seus governants!) En aquest context, els ciutadans i les organitzacions tendim a esperar que el govern faci el primer pas, però porta anys sense fer-lo i amb prou feines s’aborda el tema en els debats polítics. Discuteixen fins a la sacietat de temes que són banalitats al costat d’aquest drama massiu. Afortunadament hi ha algun exemple proper de persones que fan el primer pas, i el segon, i el tercer... i en quinze mesos han rescatat més de 15.000 persones.

La iniciativa de l’Oscar Camps i tot el seu equip de Proactiva Open Arms és una alenada d’esperança per als ciutadans de la vella Europa. El seu lema “Ningú ha de morir ofegat!” els ha portat a Lesbos i al Mediterrani central, on han salvat persones i han estat testimonis del que hi succeeix. Tenen tota la meva admiració. Després de la meva visita a Dachau porto uns mesos dedicant part del meu temps a ajudar-los, em sento millor amb mi mateix i els dono les gràcies pel que fan. Els refugiats els deuen la seva vida. Nosaltres, que ens tornin la dignitat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT