Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

El Julià i la calor de setembre

No l'esperava pas, encara. Per si de cas remena la bossa buscant les ulleres per veure-hi de prop i repassa l'horari. La mida de les lletres no l'ajuda gens, però diria que ho ha llegit bé: encara falta un quart per a la sortida. De fet, tant li fa, la qüestió és que ha fet sort. Aquesta parada és al mig del no-res i aquest sol de plom sembla haver oblidat que som al setembre. És tanta la calor que gairebé ha trucat al gendre amb aquell mòbil que li va regalar pel seu sant. Però no sap com va, i a més segur que la renya i ella ja en té la pipa plena que tothom es cregui amb el dret de renyar-la ara que és gran.

A poc a poc, esbufegant, s'apropa a l'autocar. L'home que hi ha dins llegeix un diari esportiu i sembla que rosegui un crostó de pa o potser una poma. Com que fa l'efecte que no la veu, pica a la porta, primer tímidament i davant la falta d'èxit un xic més fort. Res. El conductor llegeix abstret un diari esportiu que ha escampat damunt el volant. És just quan pica per tercer cop que s'adona que no, que no és que no la senti, com feia el seu pobre marit quan tenia el Barça al cap, és senzillament que no li surt dels pebrots obrir.

Triga uns segons a empassar-se la ràbia, però tot seguit torna a la parada i espera dreta amb la dignitat que permeten setanta-dos anys d'edat i trenta-sis graus de temperatura. Un quart més tard la porta s'obre i deixa que ella pugi els esglaons feixugament. Quan li ensenya el carnet de jubilada, ell se la mira per primer cop. Fa anys que no la veia però la reconeix perfectament. Són moltes tardes jugant de petit a casa seva, amb el seu fill, endrapant el berenar que compartien. "Bon dia, Julià. Déu n'hi do de la calor que fa avui. Per cert, dóna records a ta mare". I en un segon, com un miracle, els dos rostres bescanvien la fresqueta de l'aire condicionat per la xafogor de la mala consciència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT