Publicitat
Publicitat

Justícies

Com tot el que ha envoltat aquest personatge, la condemna d'onze anys d'inhabilitació de l'exdiputat pel PSOE i exmagistrat de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha estat presidida pels focus de les càmeres, el brunzit dels mitjans i l'intent de trobar un bon angle facial per a la foto. Així va començar Garzón i així acaba: enmig d'un eixam de periodistes. I és que Garzón no era, al meu entendre, un jutge estrella sinó, directament, una estrella que va regnar durant una bona colla d'anys en el món sempre equívoc i fugaç de la comunicació de masses. Va cometre errades imperdonables en la instrucció dels grans casos que va assumir, però, això sí, el vam veure jugant a futbol, el vam escoltar també com cantava cançons romàntiques i no sé quantes coses més. Grans espectacles adreçats no exactament als ciutadans, sinó més aviat al públic, al seu públic, "que tant m'admira i a qui tant m'estimo", tal com afegia sempre la gran Lola Flores.

L'any 1993 es va presentar a les eleccions a les llistes del PSOE, però Felipe González només li va atorgar una miserable secretaria d'estat. Un any i mig abans, per cert, havia ordenat la detenció -i altres coses pitjors- de persones relacionades amb el nacionalisme català, d'una manera absolutament arbitrària, sense cap fonament jurídic i amb l'únic objectiu d'escenificar un escarment col·lectiu. Diuen que l'any 93 aspirava a ser ministre de Justícia. No ho crec pas. Estic convençut que volia acabar substituint Felipe González a la presidència del govern. Les dimensions inaudites de la rebequeria posterior, traduïda en la reobertura del cas GAL, crec que confirmen la meva hipòtesi. Ara no podrà reobrir causes, però continuarà disposant de la mateixa capacitat d'atreure els focus que abans, o potser més i tot. Reservin un bon seient, doncs, perquè l'espectacle que vindrà ara serà més vistós que mai, i de ben segur que tindrà una dimensió internacional.

El que més m'ha neguitejat d'aquesta història, però, no és tant el personatge que l'ha protagonitzada com tres coses que he sentit posteriorment. La primera, i la que em fa més por de totes, és aquella que diu que el fi justifica els mitjans. Aquesta és una de les frases que ha causat més afusellaments, tortures i vulneracions de la dignitat de les persones de tota la història de la humanitat. Quan el fi justifica els mitjans tot s'hi val. I aquí "tot" vol dir això: absolutament tot. La segona insinuació inquietant és que la funció última d'un jutge consisteix a millorar el món i redimir el gènere humà, en comptes d'instruir sumaris amb eficàcia i celeritat i interpretar les lleis amb honestedat i rigor. Simètricament, el correlat natural d'aquesta afirmació tàcita és que els polítics poden celebrar judicis sumaríssims quan ho considerin oportú, amb les seves corresponents condemnes i absolucions. La tercera cosa que m'ha posat en guàrdia és la idea que no totes les persones mereixen les mateixes garanties judicials. Varien en funció de si són bones o dolentes . La bondat i la dolenteria del personal, per cert, depèn essencialment dels titulars dels diaris, basats en les filtracions que fan els mateixos jutges.

Fixem-nos-hi bé, en tot això: la idea bàsica subjacent és que la separació de poders, les garanties judicials universals -l' habeas corpus - i la necessària distància entre la llei positiva codificada i la volatilitat de l'opinió pública ja no es consideren ara una aportació valuosa i irrenunciable de la modernitat il·lustrada. Aquesta concepció premoderna del dret i de la política encaixa molt bé amb una societat cada cop més lligada al sentimentalisme i al "culte a l'emoció", en paraules de Michel Lacroix. L'exercici professional de la justícia, que per força exigeix distància respecte dels fets jutjats, és avaluat infantilment com alguna cosa semblant a estar a favor dels dolents . Tot plegat és més perillós del que sembla, en la mesura en què legitima l'exercici de l'arbitrarietat.

En el si del nostre model civilitzatori, el més repugnant dels violadors i el més corrupte dels polítics té dret, primer, a la presumpció d'innocència i, després, a un judici amb garanties. La bondat i la maldat de les persones no es basa en les portades dels diaris ni els comentaris de les tertúlies, sinó només en actes provats davant d'un tribunal. Si fa no fa, l'estat de dret és això. A qui no li agradi se'n pot anar a l'Aràbia Saudita o a Corea del Nord, on les coses funcionen d'una altra manera. Això sí: allí tenen clar qui són els bons i qui els dolents. Clar com l'aigua.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT