Publicitat
Publicitat

Fora de Test

Karl Marx i l'audiència

La lluita de classes . Quan anava a la Universitat de Barcelona encara hi imperava el materialisme dialèctic i els professors ens parlaven de la Història com d'una cursa per etapes que tenia com a únic motor el conflicte social, i com a destí, l'accés al poder de la classe obrera. Avui dia, el marxisme manté el prestigi com a mètode per estudiar el passat però no com a eina per transformar el present, i menys encara per predir el futur. Els conceptes de classe i lluita de classes resulten massa plans per explicar la complexitat de les relacions socials modernes. L'obrer escanyolit i brut de greix i el patró panxut amb el cigar a la boca són dos estereotips que no representen -almenys no del tot- la veritable lluita social d'avui.

Riques i pobres . Però, és clar, són tan agraïts els estereotips! No és estrany que la televisió hagi decidit fer-ne ús per explicar la crisi econòmica de manera atractiva per a l'audiència. A La Sexta, fins no fa gaire, hi vèiem un docu-reality anomenat Mujeres ricas , en què un grup d'esposes de milionaris (el càsting era insuperable) mostraven davant de les càmeres el seu tren de vida, la seva frívola visió del món i un desbocat desfici consumista. El programa va obtenir un merescut èxit, de manera que ara se n'ha estrenat una mena de seqüela, que porta per títol Princesas de barrio . En aquest cas, les que es confessen davant les càmeres són noies de barri perifèric, petardes poligoneres tan frívoles o més que les Mujeres ricas , però amb la mala llet i l'agror derivada de les estretors econòmiques... agreujades pel fet que totes les princeses llueixen uns sensacionals pits operats.

Els valors . No sé què en pensa el gruix dels espectadors, però en el meu cas, quan veig Mujeres ricas em sento inflamadament d'esquerres, i quan veig Princesas de barrio em torno irremissiblement de dretes. Detesto la lleugeresa de les opulentes, el seu nul sentit de la realitat, la injustícia que encarnen; però també detesto la superficialitat de les poligoneres, que miren de fer la viu-viu entre queixes estèrils, demostracions d'estúpida supèrbia, operacions d'estètica i la inevitable crítica als polítics " que sólo están ahí pá robar ". Les detesto perquè penso que molts dels que les vegin en acció, especialment la gent treballadora i honesta, es preguntarà si aquesta mena de personal mereix realment els beneficis de l'estat del benestar, que tant ens costa de mantenir.

Per tant, si els programadors pretenien ressuscitar l'esperit de la lluita de classes, no se n'han sortit: els dos espais són esbiaixats, però el resultat global és equànime, perquè ens mostra la pitjor cara de la riquesa i de la pobresa. En cap dels dos casos hi ha lloc per a la cultura de l'esforç, l'afany de millora, el neguit cultural, la solidaritat i la consciència social. Per damunt de rendes per càpita i ideologies, Mujeres ricas i Princesas de barrio ens han demostrat que hi ha indicadors que són clarament interclassistes: un, per desgràcia, és l'absència de valors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT