Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

King Kong Aznar vs. la invasió indignada

Un pot tenir la temptació de pensar que els indignats es fan pesats amb la seva política (perquè les seves accions són política; primària, però política) de manifestar-se una vegada i una altra sense arribar a concretar mai un programa d'actuacions clares i distintes. Molta pancarta i poc contingut, molt d'eslògan i poca profunditat. I molta canya al sistema per acabar demanant, al cap i a la fi, que el sistema els aculli dins les seves faldilles càlides i protectores de la mateixa manera que abans n'ha acollit tants d'altres. La milonga indignada, segons com, acaba sonant molt com "per què al meu germà gran sí i a mi no?"

Un pot pensar tot això i és possible que tingui fins i tot una part de raó (per bé que tenir raó sigui una cosa sobrevalorada, però d'això ja en parlarem un altre dia). Però és llegir les declaracions de l'evitern José María Aznar a propòsit del 15-M i sentir que una glopada de simpatia pel moviment et puja per la gola. Digueu-me maniqueu, però el cert és que tot el que surt del cervell i la boca del senyor Aznar em serveix d'indicador hostil: el que a ell el complau a mi em disgusta, i a l'inrevés. És una relació harmoniosa: de moment, no n'hem fallat ni una.

Diu Aznar, en declaracions al diari equatorià El Universo , que "els indignats no són més que extrema esquerra marginal antisistema". És curiós, perquè canviant únicament la paraula esquerra per dreta , la mateixa etiqueta escauria com un guant a qui va ser president del govern espanyol: "extrema dreta marginal antisistema" no seria una mala definició per a l'actitud d'Aznar durant tota la segona legislatura del seu mandat, i encara més, per a la manera en què ha decidit orientar el seu rol d'exmandatari. Només hi sobra l'adjectiu marginal , que certament no escau a qui ha exercit les màximes responsabilitats institucionals dins el seu país (però tampoc no correspon titllar de marginals els indignats , que obtenen un eco rellevant als principals mitjans de comunicació d'arreu del món). En canvi, em sembla obvi que qui va aprofitar la seva presidència per aprovar un rave jurídicament incomestible com la llei de partits, per criminalitzar l'oposició fins al punt d'equiparar-la en bloc amb el terrorisme etarra, per fer tancar el diari Egunkaria , per mentir miserablement (només per motius electoralistes) sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M i per demostrar, en definitiva, una total falta de respecte envers les vies democràtiques que ara exigeix per als indignats va ser, com a mínim, un perillós antisistema infiltrat dins el sistema sota una pell de xai de dirigent democràtic que ell mateix no es va creure mai.

Algú em pot objectar que fa molts d'anys que Aznar no governa i que el que digui no té importància. Però sí que en té, des del moment que aquest home ja no governa, però influeix. I que va ser el creador d'un estat de crispació (perdó, d'opinió) del qual el PSOE no ha sabut (o no ha volgut) desempallegar-se, i que el nou govern de Rajoy no farà més que retroalimentar .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT