24/06/2017

L’Espanya invertebrable

2 min

Si jo fos nacionalista espanyol -és a dir, si aspirés a fer de l’Estat una única nació amb una única llengua- em plantejaria què explica l’èxit de França i el fracàs d’Espanya. Perquè, és cert, el Procés pot acabar sent l’enèsim fracàs dels catalans per assolir un alt nivell d’autogovern, però ho serà -en tot cas- fins a la pròxima. Per contra, el projecte de fer real el mite de l’Espanya uninacional està perdent els últims trens en un context de globalització que buida de sentit i contingut els estats nació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La clau de tot plegat és fàcil de resumir: una comunitat humana pot acceptar diluir la identitat i la llengua en un projecte nacional més ampli i poderós si percep que, fent-ho, progressa, fa que els seus fills visquin millor. França se n’ha sortit perquè el centralisme va saber encarnar la modernitat republicana, la conversió del súbdit en ciutadà, enfront d’unes protonacions perifèriques ancorades en la nostàlgia de l’Antic Règim. Espanya fracassa perquè fa just el contrari: és el centralisme el que sent nostàlgia de l’Antic Règim i es complau en la seva condició de súbdit, enfront d’unes nacions perifèriques que se senten ciutadanes i exigeixen respirar república.

El nacionalisme espanyol és reaccionari -no aspira a la llibertat i la igualtat sinó a tot el contrari- pel seu passat econòmic, religiós i cultural. En són fites claus l’expulsió de jueus i moriscos (veure Mar i cel encara els altera) i l’esclafament de l’erasmisme, i tota la renovació espiritual que comportava la Reforma, per part d’una Inquisició que no es va abolir fins al 1834. A tot això s’hi afegeix que, com passa en molts nacionalismes, sigui també la bandera amb què les oligarquies atien les emocions i angoixes identitàries de la massa -la seva por a la llibertat- per afeblir, dividir i retardar la lluita per la justícia social. Per tot això, és un nacionalisme massa reaccionari pera un partit d’esquerres, però alhora, i aquest és el drama, té massa pes electoral perquè qui aspira a governar el pugui deixar de banda.

Mentre que a França el Macron marca blanca i el radical Mélenchon tenen a sota el terreny nacional comú del republicanisme, a Espanya els equivalents Rivera i Iglesias són del tot incompatibles. Pedro Sánchez els necessita tots dos per poder fer fora Rajoy, però necessita, a més, no allunyar-se gaire d’un nacionalisme monàrquic i reaccionari -el que ja van subscriure Guerra, Bono i, en molt bona part, Felipe González- que no li permet pactar amb cap sobiranisme i acaba de dretanitzar un PSOE ja prou dretanitzat per les seves complicitats amb el neoliberalisme.

Sánchez només pot arribar a la Moncloa sent nacionalista espanyol però només pot ser d’esquerres deixant de ser-ho. Iglesias, davant aquest dilema, vol transmutar el nacionalisme en un curiós patriotisme que admet l’Espanya plurinacional i només reivindica la sobirania popular. Mentre ells fan malabarismes, Rajoy es podreix al poder. El Procés pot triomfar o fracassar; Espanya seguirà sent invertebrable.

stats