L'Europa dels mercats?
Molts recordareu que en les dècades dels 70 i dels 80, quan a Catalunya i a tot l'Estat interessava de manera creixent el procés d'unificació europea, hi havia, al costat d'un intens desig de participar-hi, una crítica basada en la idea que s'estava fent "l'Europa dels mercaders" en lloc de "l'Europa dels pobles" o "l'Europa dels ciutadans". La raonabilitat d'aquesta crítica estava en el fet que s'havia decidit començar el procés per la unificació dels mercats (el "mercat comú") abans de passar a la unificació econòmica (moneda i federalisme fiscal) i a la unitat política (institucions comunes i política exterior comuna).
Des d'aquells temps s'han aconseguit fites molt positives. Però s'ha de reconèixer que l'actual crisi econòmica està suposant a la UE una crisi de dimensions més grans que les simplement financeres. Hem vist aquest últim any trontollar alguns dels elements de cohesió bàsics per al manteniment del procés d'unificació.
Cal revisar amb valentia quins fets (o quins errors) ens han portat fins aquí. Jo en vull destacar un en l'àrea de la política econòmica. Es tracta de les conseqüències d'haver promogut la completa liberalització dels moviments de capitals, sense haver establert unes normes d'harmonització fiscal i sense haver previst un volum de fons més gran en el pressupost comunitari per a actuacions de reequilibri entre les economies dels països membres de la UE. No sé si va ser un error o un objectiu conscient, però a posteriori queda clar que la coincidència d'aquests tres elements ha estat un pas en fals.
La plena liberalització dels moviments de capitals, sense una paral·lela harmonització tributària, ha provocat, com era d'esperar, una "harmonització d'impostos a la baixa", fruit d'una lluita per a l'atracció de capital i d'unes reaccions defensives per evitar les fugides. I així hem vist que durant les dues últimes dècades, de manera continuada i progressiva, s'han anat suprimint i/o rebaixant en tots el països tots els impostos relacionats amb el capital. Això ha significat una forta reducció dels ingressos públics i ha posat en qüestió el manteniment dels nivells de serveis fonamentals de l'estat del benestar.
Ha estat encara més greu en els estats que, com Espanya, havien mantingut uns nivells d'ingressos acceptables, enlluernats en disposar d'uns impostos conjunturals que provenien de la bombolla immobiliària. Aquest efecte bombolla en els ingressos fiscals i en les quotes a la Seguretat Social han amagat durant més de deu anys la baixada d'ingressos fruit de les reformes fiscals.
En el moment en què la crisi financera ha fet esclatar les bombolles, la majoria de governs europeus han vist una forta reducció d'ingressos. Alhora, han tingut la necessitat d'afrontar la reestructuració dels seus sectors bancaris i de mantenir el nivell de serveis bàsics, augmentant de manera important els fons destinats a algun d'aquests serveis com, per exemple, el subsidi d'atur. No s'han pogut plantejar la recuperació d'alguns dels ingressos d'impostos eliminats fa pocs anys per la por d'una fuga de capitals. I no els ha quedat més remei que fer pressupostos amb forts dèficits i endeutar-se per finançar-los. El resultat de tot això és que els diners que els estats han deixat d'ingressar i que ara necessitarien els han de manllevar a aquells a qui han anat perdonant els impostos (a alguns dels quals, a més, els han hagut de rescatar de la crisi!). Entre ingressar uns impostos i demanar un crèdit hi ha una gran diferència, a part d'haver de pagar interessos, i és que el volum d'ingressos per impostos els decideixen democràticament els països, mentre que si és per la via de l'endeutament els límits els posen els mercats, que manen per sobre dels governs.
Aquí apareix un tercer element. Quant surten aquestes dificultats, entra en joc la solidaritat intraeuropea, sobretot a la zona euro. Però es tracta d'una solidaritat insuficient i equivocada, a causa de la migradesa de fons dels pressupostos comunitaris i a la prohibició que els països es puguin endeutar amb el BCE. És una solidaritat que fins ara ha consistit a donar-los crèdits a uns interessos molt elevats i a canvi d'unes condicions lògiques, però exageradament rigoroses. No crec que amb això s'arregli ni la situació grega ni la irlandesa. No podran pagar uns interessos tant alts ni fer les reformes que calen amb la rapidesa que els demanen, i tornaran a quedar en mans dels "mercats".
Europa continua fent passos, encara que tímids, cap a la integració. Però em fa por que ara els europeus estiguem dissenyant l'"Europa dels mercats financers".
