L'Índia i els Estats Units: com dues gotes d'aigua
Les dues democràcies més grans del món, l'Índia i els Estats Units, estan passant per una fase d'introspecció molt semblant. En tots dos països sorgeixen moviments de base contra la corrupció i els excessos. La diferència és que els indis protesten contra pràctiques il·legals -un sistema en què els suborns són indispensables en totes les instàncies governamentals per aconseguir qualsevol cosa-, i els nord-americans protesten contra una pràctica legal: una modalitat de suborn, aprovada pel Tribunal Suprem, que consisteix en donacions per a les campanyes electorals, i que ha permès al sector financer comprar el Congrés i tots dos partits polítics, amb la qual cosa pot obstaculitzar qualsevol mesura destinada a limitar la presa de riscos.
Però les semblances no s'acaben aquí. El que ha fet sortir milions d'indis al carrer per donar suport al moviment L'Índia contra la Corrupció, i el que sembla haver desencadenat no sols el moviment Ocupa Wall Street sinó també iniciatives com ara Americanselect.org -un grup de centre que vol utilitzar internet per nominar un independent com a candidat a la presidència- és la sensació que, en tots dos països, els governs elegits democràticament estan tan lligats a uns interessos creats que ja no poden dur a terme cap reforma. Per tant, necessiten una teràpia de xoc.
La gran diferència és que, als Estats Units, el moviment Ocupa Wall Street no té cap líder i ningú exigeix que hi hagi un consens. A més, malgrat tenir un gran suport passiu, la seva base d'activistes és reduïda. L'Índia contra la Corrupció té milions de seguidors i un líder carismàtic, l'activista Anna Hazare, que va fer vaga de fam fins que el Parlament de l'Índia va acordar la creació, en la següent sessió, de la figura d'un Defensor del Poble independent, amb personal i competències per investigar i perseguir la corrupció en totes les instàncies governamentals. Ara hi ha un encès debat sobre la manera de garantir que aquest Defensor del Poble no es converteixi en una mena de Gran Germà indi, però es molt probable que es creï aquesta nova institució.
Arvind Kejriwal, el braç dret de Hazare, em va dir: "Gandhi deia que les protestes han de tenir unes reivindicacions molt clares, i ha de ser molt clar quina és l'autoritat que pot satisfer aquesta reivindicació; i la protesta s'ha d'adreçar a aquesta autoritat". Si al començament el moviment no té un líder, això no té per què ser un problema, afegia, "perquè els líders solen evolucionar, però les reivindicacions han de ser molt clares". El moviment Ocupa Wall Street ha sortit al carrer com a reacció davant una sensació d'injustícia i l'agudització de les desigualtats socials, "però què cal fer exactament?, quina llei s'ha de canviar?, i a qui se li exigeix això?", pregunta Kejriwal. "Aquestes preguntes s'han de respondre ben aviat".
Dit això, encara hi ha més paral·lelismes entre el moviment indi i el nord-americà. Pel que sembla, els uns i els altres han passat a l'acció impulsats per la percepció que la corrupció o els excessos financers han creuat unes línies vermelles. Als Estats Units, tot i que el 2008 els representants del sector financer gairebé van enfonsar l'economia, aquest mateix sector continua aigualint qualsevol intent raonable de reforma, i ho fa perquè té prou diners per dominar el Congrés. Es veu que no han après res. La gent està enrabiada.
Mentrestant, a l'Índia, el boom de les primeres matèries i les telecomunicacions, juntament amb la construcció, que fa pujar els preus del sòl, ha posat en circulació milers de milions de rupies, alhora que els funcionaris que controlen la zonificació i els permisos d'explotació s'han fet d'or. Uns cinquanta funcionaris d'alt rang han estat empresonats fa poc per delictes de tota mena: des d'amiguisme en l'adjudicació de freqüències sense fil, cosa que a l'estat li pot provocar unes pèrdues de fins a 38.000 milions de dòlars, fins a la venda il·lícita a la Xina de mineral de ferro -necessari per al desenvolupament de l'Índia- per un preu més alt. La gent n'està tipa.
Tanmateix, com fa poc comentava l'escriptor indi Chetan Bhagat a The Times of India, "el nostre govern ataca gairebé tots els croats anticorrupció" i "per desgràcia, també als partits de l'oposició hi ha un munt de corruptes". Us sona, això? La democràcia no sols necessita un partit decent al capdavant del govern, sinó també una oposició intel·ligent, i en l'actualitat ni l'Índia ni els Estats Units tenen cap de les dues coses.
Sí, els indis estan enrabiats amb un sistema que els obliga a pagar un suborn per treure's la partida de naixement. Els nord-americans estan enrabiats amb un sistema que considera legal el fet que els sindicats subornin els funcionaris que decidiran el seu salari, i que els banquers subornin els legisladors que han de decidir el risc que poden assumir. Però tots dos, indis i nord-americans, estan amenaçats per la mateixa malaltia, molt ben reflectida en el títol del llibre de Robert Kaiser sobre els lobis -So damn much money [Massa maleïts diners]-, una malaltia que els nombrosos interessos creats estan propagant de tal manera que aquestes democràcies no sols s'estan pervertint, sinó que, a més, tampoc poden curar-se.
D'aquesta situació Hazare en diu "la segona guerra per la independència". Crec que, tant en el cas de l'Índia com en el dels EUA, no va desencaminat. Penso que reformar les nostres malparades democràcies -perquè esdevinguin un estímul per tirar endavant al segle XXI i no un factor inhibidor, com en el cas de l'Índia, ni "la suma de tots els lobis", com en el cas dels Estats Units- és per a la nostra generació el mateix que va ser per a la dels nostres pares la lluita per la independència de l'Índia i el moviment pels drets civils als Estats Units. Tant de bo que ens en sortim igual de bé que ells.
