L’abecé de la sociolingüística

Arran del manifest Koiné, he tornat a sentir aquests dies una frase clarament falsa: “Les llengües no es poden imposar”. La frase contrasta -i de cap manera equival- amb una altra que subscric del tot: “Les llengües no s’haurien d’imposar”. Saber una mica d’història no ens permet ignorar que sense imposició seria inexplicable que en pocs segles quatre o cinc llengües se n’hagin menjat milers. Estimem massa el que parlem perquè hagi sigut un procés lliure i voluntari.

Per desgràcia, les llengües sí que es poden imposar. De vegades es fa d’una manera violenta i barroera i d’altres més subtilment, amb una gradualitat gairebé imperceptible. És barroer prohibir llengües, castigar els que les parlen, escolaritzar només en la llengua del vencedor. I tot això s’ha fet. És subtil crear un sistema econòmic en què parlar i fer servir la pròpia llengua és un estigma i una nosa; i passar-se a l’altra, la clau per progressar. I encara és més subtil que, mantenint el seu prestigi, la llengua pròpia deixi de ser la comuna; i la comuna -l’única que sap tothom en aquell territori- passi a ser una de molt més forta.

Perquè una gran llengua se’n mengi una de petita només cal posar-les en peu d’igualtat. En aquest escenari, no cal imposició, només cal temps; i la manera com una devora l’altra és tan lenta que, mirant-ho des de fora, sembla que juguin: que hi ha pau lingüística.

Hi ha un discurs acientífic que continua dient “Que es parli X a Y depèn de tu”. Va ser el del pujolisme. És com dir a 8 jugadors que juguen contra 11 en un camp que fa baixada cap a la seva porteria, que guanyar el partit depèn d’ells. Per salvar X a Y, seguir parlant X -malgrat tot- és fonamental; i cap esforç serà sobrer. I un dels 8 jugadors, en una genialitat, fins i tot pot marcar un gol. Però a mesura que passen els minuts i la fatiga s’acumula, la derrota de l’equip de 8 està assegurada.

És feina dels sociolingüistes determinar si l’espai públic que avui es disputen català i castellà està inclinat i com. No es poden limitar a exhibir títols, han de provar que és fals que sempre que la immensa majoria de la població d’un territori parla una gran llengua mundial a nivell de nadiu i només una majoria clarament inferior parla una petita llengua al mateix nivell, la gran llengua avança en detriment de la petita. I si és fals, dir quan i on això no ha passat.

I si ha passat sempre tenir l’honestedat d’admetre-ho perquè la societat, sabent què s’hi juga, decideixi democràticament si ja li està bé l'statu quo la inclinació del camp, o si cal una política lingüística diferent, que doni alguna oportunitat a l’equip que perd.

No em faig il·lusions. La ideologia hegemonista de l’espanyol i el vent de la globalització bufen prou fort perquè un canvi democràtic de statu quo sigui més que difícil. Però em sembla il·lús esperar que l’hipotètic futur estat permeti la remuntada. Quants gols caldrà encaixar perquè sigui tàcticament aconsellable dir la veritat? Alguns, per dignitat, han cregut que l’havien de dir ara.