Publicitat
Publicitat

Laberint electoral

Les eleccions del 20-D han convertit el PSOE en el partit central del Parlament espanyol. Sense els socialistes, no pot haver-hi cap govern estable. Ara bé, aquest govern pot arribar a tenir, com a mínim, tres formes i objectius diferents. L’opció preferida del PSOE (i sobretot del PSOE andalús) és una coalició amb Podem en què aquest partit oblida la promesa de referèndum a canvi d’un gir econòmic a l’esquerra, amb més despesa, més impostos i més regulació laboral. Aquesta solució ha de superar, però, dos obstacles. El primer és la posició de Ciutadans: sense la seva abstenció, el vot en contra de C’s i PP (més partits sobiranistes) guanyaria Podem, PSOE i la resta de partits. Aquesta abstenció, considerant el programa econòmic de C’s, sembla difícil però no impossible: davant d’una pressió mediàtica forta, C’s acabaria “sacrificant-se” pel “bé d’Espanya”. El segon obstacle és la promesa de referèndum de Podem. Si hi ha eleccions a Catalunya al març, els incentius d’Iglesias a abandonar-la són mínims perquè, sense aquest hipotètic referèndum pactat, Podem tornaria a tenir el paper irrellevant que va fer el 27-S.

La segona opció del PSOE és liderar una coalició d’esquerres i partits sobiranistes. A més de recuperar la iniciativa política i un programa socialdemòcrata, aquesta solució donaria pas a acceptar, si més no de paraula, el concepte plurinacional d’Espanya. L’oposició de la dreta espanyola i de l’ala jacobina de l’esquerra hispànica seria, efectivament, ferotge. Tanmateix, amb un lideratge i el tempo adequats, el PSOE podria oferir un referèndum aigualit, amb les tres opcions (o més) ja assajades el 9-N. I això li permetria, amb una probabilitat altíssima, derrotar el sí-sí i endarrerir la solució de l’encaix català una generació més. El gran obstacle, però, és el mateix PSOE. La gran coalició que va forjar Felipe González ha desaparegut. El PSOE és ara el partit del sud d’Espanya més alguns romanents urbans a les grans conurbacions. El socialisme andalús necessita continuar el sistema de transferències que l’ha sostingut durant quaranta anys. El votant urbà socialista està envellint i morint. Els fills de les grans migracions dels cinquanta i seixanta han perdut part dels lligams territorials dels pares. La tensió política que va esquerdar el PSC no ha fet més que augmentar i s’ha estès fora de Catalunya. En una paraula, aquesta segona opció de govern té una probabilitat encara més baixa que la primera.

La tercera possibilitat és un gran pacte PP-PSOE —en què Ciutadans faria, com gairebé en totes les altres combinacions parlamentàries, de convidat de pedra—. El pacte confirmaria la transformació del PSOE d’alternativa política a apèndix de la dreta i acabaria per destruir-lo fora d’Andalusia i Extremadura en benefici de Podem. I, per tant, només podem imaginar aquesta gran coalició com a resposta d’emergència nacional davant d’un repte català real (i no fictici, que és el que hem tingut fins ara).

Mentre que el PSOE es troba collat internament per una gran tensió territorial, el PP viu el seu dilema polític particular. Ara bé, la intensitat del seu conflicte intern no és gaire diferent de la del PSOE. L’única sortida de Rajoy és una gran coalició: el vot favorable socialista (o el suport de C’s i l’abstenció del PSOE) li permetria sobreviure i controlar el seu partit. La realitat, però, és que els interessos del president del govern espanyol no coincideixen amb els de la resta del seu partit. Per sobreviure, el PP necessita tornar a recuperar el vot de dreta, que ara comparteix amb C’s. Per reabsorbir aquest vot perdut temporalment, l’única estratègia possible és eliminar Rajoy i la seva generació, que han perdut el vot de les classes mitjanes urbanes espanyoles, rejovenir (en termes relatius) el partit i apel·lar al vot útil contra l’esquerra. De l’eliminació de Rajoy se n’encarregarien l’esquerra i els partits sobiranistes impedint-ne la confirmació com a president del govern a les Corts. Un cop mort políticament, i amb una esquerra incapaç de formar govern, el PP, amb Sáenz de Santamaría al capdavant, podria anar a unes noves eleccions brandant la incapacitat de la resta dels partits per recuperar el vot perdut el 20-D.

Considerant aquests escenaris alternatius, sembla evident que Catalunya és la clau de volta del joc polític espanyol. Si hi ha eleccions catalanes al març, Espanya en farà al juny: els partits espanyols no tindran cap necessitat imperativa de negociar un acord estable. Ara bé, si hi ha acord de govern a Catalunya, els partits estatals estaran molt més a prop de formar un gran tripartit PP-C’s-PSOE (amb la secció socialista andalusa en situació hegemònica al PSOE). La qüestió central, que l’empat diguem-ne màgic d’aquest darrer cap de setmana no ha resolt, és saber què faran els partits sobiranistes catalans i com respondran a la contraresposta espanyola.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT