Laberint jurídic

Tenia el meu article quinzenal enllestit sobre un altre tema quan vaig llegir la nova proposta de reforma urgent del Tribunal Constitucional, en fi, una reforma exprés amb nom i cognoms. Em permetran que reformuli aquest escrit en un breu mix jurídic que confio que serà digerible.

1. Reformes exprés. Com la majoria de juristes, sempre he alertat del perill que suposen per a la democràcia les reformes en calent. Les lleis han de ser fruit d’una maduració que en sospesi tant la necessitat com l’oportunitat, i han de servir al benestar del país i no només a un sector. Quan qui ostenta el poder legisla de manera partidista, sens dubte exerceix un mal servei a la comunitat. Que ja fa anys que ha mort Montesquieu i amb ell la divisió de poders prou que ho sabem, però pensava que encara existia un cert pudor a l’hora d’atacar la independència legislativa i judicial.

Setmanes enrere escrivia en aquest diari que al meu entendre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució era gairebé impossible, i que suspendre l’autonomia era una mesura que se sabia com començava però no com acabaria. En tot cas, amb un mínim de sentit comú, en desaconsellava l’aplicació. I el cas és que davant de les enormes dificultats d’interpretació i d’execució, el govern central ha fet servir un cop més la seva “arma preferida”, que és la legal/judicial.

La nova proposta de llei està pensada per respondre a un possible escenari de declaració unilateral d’independència i perquè el TC pugui sancionar els governants que no compleixin les seves resolucions, una cosa insòlita fins ara. Trist favor fa aquesta proposta de llei al mateix Tribunal.

Una legislació ad hoc com aquesta, produïda en un context ja molt tens i de difícil equilibri, no és sens dubte la millor fórmula. I, un cop més, la simbologia d’una llei apareix com la recerca d’uns objectius polítics i electorals.

2. Els temps jurídics. Darrerament, cada vegada que es produeix una intrusió policial/judicial s’al·ludeix a la instrumentalització de la intervenció de la justícia. És possible, i no dubto que ho corroboren alguns casos recents, però també és cert que cap dia seria l’adequat, o, dit d’una altra manera, cada moment tindria el seu risc per engegar una instrumentalització d’aquesta naturalesa, ja que vivim en una autèntica muntanya russa política.

En tot cas, la pregunta seria: què ha passat perquè de sobte aflorin tants casos de corrupció? La resposta mai no pot ser causal, és a dir, única, però n’apuntaré una de poc coneguda. Ja fa alguns anys el Dr. Cristian Pfeiffer, un investigador alemany, va escriure un article titulat “Què passarà quan siguem menys?” que va causar una gran commoció. Es referia al funcionament de les institucions en plena època de decreixement demogràfic, és a dir, quan Alemanya tenia cada cop menys nens. Va analitzar tres camps en la infància: el de la salut, el de l’escola i el de les presons. De manera molt esquemàtica els diria que l’investigador va arribar a la conclusió que les institucions tenien la seva pròpia dinàmica independentment de les necessitats de les persones. Així, en sanitat s’allargaven els temps d’estada perquè hi havia menys nens i molts professionals i llits lliures. A les escoles es van recuperar les Sonderschulen (“escoles especials”), però en aquest cas es van reconvertir en escoles especials per a emigrants. Finalment, els joves es quedaven més temps a les presons, se’n retardava la sortida, ja que d’una altra manera els centres d’internament juvenils haurien quedat mig buits.

Aquest no és sens dubte el nostre panorama actual, oi? Però si ho explico és perquè al meu entendre el fet que en aquests moments hagin aflorat tants delictes de corrupció pot tenir una explicació més enllà de la mediàtica o política.

D’entrada voldria advertir que es tracta d’una hipòtesi personal i que encara no té prou fonament científic. Després de quatre anys de l’anunci definitiu de l’abandonament de la violència per part d’ETA, entenc que hi ha una part de la policia formada per a aquesta funció que ha deixat de ser necessària. És cert que ara tenim el terrorisme jihadista, però no té la mateixa dimensió al nostre país i, a més, requereix una altra formació. En conseqüència, formaria part d’una anàlisi raonable el fet que bona part de la dotació policial dedicada anteriorment a la persecució del terrorisme ara estigués ocupada en la investigació dels delictes socioeconòmics i de corrupció. En criminologia sabem que la variació en la xifra oficial de delictes no només depèn dels que es cometin en la realitat sinó bàsicament de l’eficàcia de la policia. Així que, paradoxalment i encara que sembli estrany, una policia més eficaç i dedicada al control de la corrupció faria aflorar un nombre més alt de delictes.