11/07/2012

L'abraçada més difícil

3 min

Ja sé que és una pregunta molt tètrica per començar un article, però ¿s'imaginen que l'any 1995 algú hagués assassinat la seva família i hagués arrasat totes les seves propietats? ¿Els resultaria concebible, avui, una abraçada amb el responsable d'aquella catàstrofe? Repeteixo que la suposició l'hem d'ubicar l'any 1995, no un parell de segles enrere. Doncs bé, ara fa tot just 50 anys, el dia 8 de juliol del 1962, Charles de Gaulle i Konrad Adenauer van celebrar junts una missa de reconciliació, i no va ser precisament en un lloc qualsevol. Es van trobar a Reims, on el 7 de maig del 1945 el Tercer Reich alemany va capitular militarment, sense condicions, i va tancar així l'episodi bèl·lic més cruent de la història. Havien passat només 17 anys, ni tan sols una generació. Havia passat realment molt poc temps en relació a aquella bestialitat sense precedents coneguts. França acabava de reconstruir-se, però no de tancar les seves ferides. Una part d'Alemanya, la RFA, era un país encara formalment ocupat; un altra, la RDA, estava subjugada per la dictadura socialista; i una part important del país, la Prússia oriental, havia deixat d'existir com a tal. El paisatge de fons: cinquanta milions de morts arreu del món, ciutats arrasades, països destruïts. I 17 anys després de tot allò, només 17 anys després, De Gaulle i Adenauer es van abraçar lleialment. No era cap truc gestual, allò: anava de debò. Han passat exactament 50 anys, i l'eix franco-alemany segueix sent, en tots els sentits, la base de la Unió Europea.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És molt i molt probable que ni De Gaulle ni Adenauer haguessin pogut arribar a imaginar que, en una sola dècada, el llavors inexistent euro ascendís tan amunt i després anés a parar tan avall, fins a l'extrem de poder desaparèixer com a moneda única (la possibilitat, per cert, encara existeix a data d'avui). Tot evocant aquesta abraçada -la grandesa de la qual, dit sigui de passada, m'emociona- pensava l'altre dia en un equivalent que servís per tancar la nostra particular postguerra sense guerra, és a dir, la crisi econòmica més abismal de què tenim memòria. Reconec que es tracta d'una reflexió estranya, però de cap manera absurda. Qui hauria d'abraçar a qui? I on hauríem d'ubicar l'equivalent simbòlic de la capitulació de Reims? Són preguntes complicades. En una situació com la que vivim torna a ser necessària la grandesa, és a dir, l'actitud diametralment oposada al populisme, al ressentiment, a la mala llet que no aporta res, al nyeu-nyeu que ni fa ni deixa fer.

Diumenge Angela Merkel i François Hollande van reproduir a Reims la històrica reconciliació, però d'una manera poc solemne i gens emotiva, purament rutinària. Fou un acte decebedor. L'insubstancial Hollande, fins i tot, va fer un acudit dolent sobre la climatologia (cada dia que passa s'assembla més a Zapatero, cosa que hauria de preocupar moltíssim els francesos). L'abraçada de diumenge ja la podem descartar, doncs: no resoldrà ni aportarà res. En aquest cas, el problema de lideratge és evident, sobretot en el cas d'Hollande. De discurs, simplement no n'hi ha. L'eix franco-alemany ja ha dut a terme una doble missió històrica, la de la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial i la de la creació dels eixos bàsics de l'actual Unió Europea. Tot plegat ha tingut un considerable recorregut i, com totes les coses que es fan i es desfan, ha entrat en una fase d'exhauriment que, amb la crisi de l'euro, també té un component d'agonia.

L'abraçada de fa 50 anys implicava una dolorosíssima renúncia. La de diumenge fou una amable farsa, una festeta. L'equivalent de la renúncia de fa 50 anys no és avui altra cosa que la cessió d'una part substancial de la sobirania de França, Alemanya i la resta de països de la Unió en nom d'una unió política real que, per descomptat, preveiés l'ampliació externa però també la interna. La renúncia resultaria molt important, però mai seria tan dramàtica com la que van escenificar de De Gaulle i Adenauer només 17 anys després de la devastació de la Segona Guerra Mundial. En cas que no es dugui a terme aquesta refundació -perquè això no pot ser altra cosa que una veritable refundació- tot indica que les turbulències de l'euro i, en general, la precarietat del projecte de la Unió s'agreujaran. El repte és sens dubte immens. Contemplant l'expressió anodina d'Hollande o la perpètua cara d'estupefacció de Rajoy, però, un s'adona que no són precisament aquests líders els que resoldran la situació. Ni per casualitat.

stats