Publicitat
Publicitat

UNTASTDECATALÀ

L'afecció roman dempeus?

Un igualadí em pregunta per què, en certes retransmissions, el públic es posa dempeus si a la vida real es posa dret. És una pregunta clau per decidir quin estàndard volem, i que separa dues maneres força diferents de mirar la llengua.

Mentre que el llibre d'estil de TV3 desaconsella dempeus per arcaïtzant, un dels nostres comunicadors més llorejats l'utilitza sovint amb la vehement aprovació d'eminents membres de l'IEC.

S'entén que qui ha cobert de gespa un césped que envaïa totes les converses pensi que dempeus i afecció folraran d'excel·lència drets i afició. És allò tan repetit: si dèiem buson i bocadillo i ara diem bústia i entrepà, per què no podem dir romandre per estar, ambdós per tots dos, àdhuc per fins i tot, etc.

Però el sil·logisme és fal·laç perquè mentre que la majoria dèiem césped, buson i bocadillo a contracor, sabent que eren flagrants castellanismes, drets, afició, estar, tots dos i fins i tot els diem ben tranquils, sentint-los part indestriable del que som.

Dir gespa, bústia i entrepà ens reforça l'autoestima. L'ús indiscriminat de dempeus, romandre, etc. més aviat l'afebleix: fa més fonda la difusa consciència que tots, sense excepcions, parlem un català empobrit, de segona categoria.

Deixant-nos rodolar per aquest pendent rebem efusives adhesions d'una petita i sorollosa minoria, però contribuïm a la lenta deserció d'una gran i silenciosa majoria que passa a percebre el català com una antigalla folkloritzant que encara parla una elit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT