‘Laia’: quan el talent supleix la manca de recursos
Dijous a la nit TV3 va estrenar el telefilm Laia, basat en la novel·la de Salvador Espriu. Aquesta producció és un bon exemple del que suposa suplir la manca de recursos amb talent. Un escàs pressupost sempre es fa evident, mai semblarà una superproducció, però es pot aconseguir que l’espectador noti un altre tipus de recursos que ho compensin i satisfacin el visionat: la sensibilitat, les idees, el domini del llenguatge audiovisual i el bagatge professional. És el cas de Laia. L’adaptació televisiva de la novel·la és impecable: el valor de les imatges transmet allò que suggereix la literatura i que va més enllà de les paraules. El relat visual no és esclau del realisme del llibre sinó que es produeix una amalgama entre el gènere teatral i el televisiu per jugar també amb els espais, els ambients i els colors de la pantalla. Laia comença en blanc i negre pels flash-back, utilitza els tons blavosos i grisosos per als exteriors més mariners, que a la vegada simbolitzen la fredor i l’hostilitat del poble mariner envers la protagonista. Els interiors, en canvi, potencien els grocs, els taronges i la penombra, retratant un ambient més asfixiant, opressiu i, segons com, més tòrrid. El director, Lluís Danés, utilitza la imatge i el muntatge sovint com a metàfora. La Laia és comparada a una escórpora mentre la seva mare talla el cap del peix: “És gustosa però s’ha d’anar amb compte, tot són espines”. El naixement de la criatura s’alterna amb imatges dels peixos petits relliscant a la xarxa. Juga també amb el reflex del mirall quan apareix la Laia més manipuladora, potenciant aquesta dualitat en la personalitat de la protagonista que tan bé ha interpretat l’actriu Miranda Gas. De fet, el treball actoral és excel·lent, amb una molt bona confrontació entre el Quelo (Ivan Benet) i l’Esteve (Roger Casamajor).
La realització juga molt amb els plans curts que es fixen en els detalls: els plats, els quadres de les parets, les petxines sobre les estovalles... Hi ha un treball en el muntatge que assenyala molt bé a l’espectador en què s’ha de fixar i quines sensacions es volen transmetre. En el moment que apareix el primer malalt de la pesta és magnífic com, sense ni una sola paraula, ens estan anticipant com s’encomanarà la malaltia pel poble. La nena que mossega la moneda és la que veurem com carregaran morta en un carro. Són detalls subtils que transmeten un dramatisme complementari sense necessitat de subratllar-lo amb el text. La valenta recreació de Sinera, tan teatral però tan efectiva, les escenes més oníriques del poble dansant al voltant del llit (atenció a la triple escena simultània de sexe que passarà als annals més calents de TV3) i el ball de la processó de Setmana Santa aporten una fidelitat molt gran a l’essència de la novel·la d’Espriu: el fet tràgic, el psicològic, l’elegíac i el religiós. Laia s’ajusta amb honestedat, meticulositat i sentit televisiu a una novel·la escrita el 1932.
