L’aliat turc
NECESSITATS. “Turquia és un aliat tòxic”, s’exclamava divendres un diplomàtic europeu. I, tot i així, la Unió Europea i el govern d’Ankara van escenificar ahir en una cimera a Brussel·les l’intercanvi d’interessos entre dos suposats amics polítics amb evidents símptomes de desesperació. La UE confirmava el pagament de 3.000 milions d’euros -una quantitat “absurda”, per exagerada, segons confessava un diplomàtic europeu a The Guardian - a canvi que Turquia segelli la seva frontera amb Grècia. El govern d’Erdogan, per la seva banda, aconseguia situar-se novament enmig d’un escenari polític del qual es veia, des de fa mesos, desplaçat.
Abans dels atacs del 13 de novembre a París, Recep Tayyip Erdogan se sentia, altre cop, guanyador. Una UE pressionada per l’arribada dels refugiats el necessitava. La cancellera Merkel l’havia visitat en plena campanya electoral i parlava, fins i tot, de reobrir les negociacions d’adhesió. La Comissió Europea va endarrerir la publicació d’un informe crític amb Turquia per no interferir en una victòria aclaparadora. La cimera del G-20 a Antalya havia de reblar el retorn internacional. Però la reaparició del jihadisme a França ho va capgirar tot en qüestió d’hores. François Hollande i amb ell la Unió Europea van mirar ràpidament cap a Moscou a la recerca d’aliats contra l’Estat Islàmic. Barack Obama i Vladímir Putin es tornaven a reunir i a mirar sense la fredor de les últimes trobades.
L’escenari polític s’ha transformat. La prioritat ara (en teoria) és buscar una sortida per a la guerra siriana, i en aquesta partida Turquia té una mala mà. Totes les seves opcions són dolentes.
REALITATS. Turquia té més de dos milions de refugiats sirians al seu territori. La porositat de les fronteres ha permès l’entrada i sortida d’armes i combatents sirians. Les màfies que trafiquen amb els immigrants han trobat vaixells, rutes i connivències a la costa turca. L’últim G-20 va deixar clar que, per primera vegada, els Estats Units, Rússia i la UE tenen com a objectiu comú aturar el tràfic provat de petroli de contraban que arriba des de territoris controlats per l’Estat Islàmic cap a Turquia.
Les opcions es compliquen per a Erdogan, que, a més, ha de veure com els kurds de Síria continuen resistint atacs i lluitant contra l’Estat Islàmic amb el suport dels Estats Units. L’últim cop ha estat la irrupció de Rússia en la guerra siriana. Bona part dels objectius bombardejats per l’aviació russa i les forces de Baixar al-Assad són a la zona de Bayirbucak, on viuen uns 90.000 turcmans, que lluiten amb les forces rebels al règim de Damasc. Erdogan s’ha sentit estratègicament atrapat i la seva resposta ha estat la menys racional de totes: abatre un avió de combat rus que durant 17 segons va entrar a l’espai aeri turc. Després ha vingut l’escalada verbal entre Ankara i Moscou, pressions a l’OTAN i un decret del Kremlin que prohibeix als ciutadans russos anar de vacances a la costa d’Antalya.
RENÚNCIES. Ahir a Brussel·les, però, la diplomàcia europea caminava amb peus de plom. La precària UE busca suports tant a Ankara com a Moscou. Erdogan continua sent un personatge clau a l’est del Mediterrani. Turquia és, a més, a la cruïlla de les dues crisis que els Vint-i-vuit viuen com una amenaça: la guerra siriana i la pressió migratòria. És per això que, en aquesta cimera excepcional, la UE va preferir oblidar les llibertats públiques (la setmana que el govern turc ha empresonat dos periodistes crítics), la corrupció, la situació al Kurdistan o el grau de polarització de la societat turca. Erdogan no era a Brussel·les (el representava el primer ministre, Ahmet Davutoglu) però des de la distància devia assaborir la revenja de veure que la gran Unió també se sent estratègicament perduda.
