L’altra cara d’Alep
Nit televisiva commovedora aquest diumenge. Mentre La Sexta emetia l’Astral de l’equip de Salvados, TV3 ens oferia un 30 minuts que retrata el setge que pateix la ciutat d’Alep, a Síria. En certa manera, els dos reportatges quedaven interconnectats perquè el que retrata un és conseqüència del que denuncia l’altre. Val la pena, per tant, que com a espectadors sapiguem aprofitar aquestes finestres de realitat que ens obre la televisió per relacionar mons, situacions i conflictes. Malgrat que sigui un electrodomèstic tan blasmat i els seus continguts no estiguin sovint a l’altura del que mereix el cervell humà, s’ha de valorar aquests instants periodístics perquè la tele té el poder d’apel·lar a la nostra consciència i transportar-nos a l’altra punta de món o al mig del mar com difícilment cap altre mitjà pot fer-ho.
El 30 minuts Alep: assetjats és d’un valor documental excepcional perquè ens mostra el dia a dia en una ciutat ofegada per les milícies de l’exèrcit sirià i on les 250.000 persones que encara hi viuen estan sota el terror permanent dels bombardejos. Que un grup de periodistes hagi enregistrat les condicions de vida de la gent, els riscos als quals s’enfronten, la quotidianitat dels nens convivint amb la mort i els petits reductes d’alegria malgrat la guerra, és impactant. Estem acostumats a veure en els telenotícies imatges de les ciutats en ruïnes, mig abandonades. I el reportatge (produït per la BBC) ens ensenya el que no veiem en els informatius perquè no forma part de la notícia: la mestra que entreté els nens petits en un soterrani, els dibuixos de les criatures traumatitzades, la manera com han d’obtenir l’aigua per rentar-se, qui proveeix l’energia elèctrica o quines són les penúries del que encara gosa treballar de taxista.
La narració utilitza com a fil conductor els cascos blancs, una mena d’organització d’ajuda veïnal força precària que sembla que actua desinteressadament quan hi ha bombardejos. Tot i que el paper neutral d’aquests grups s’ha vist qüestionat per alguns mitjans sirians, és difícil treure’n l’aigua clara enmig del caos de la guerra i els diversos interessos, i tenint en compte que hi ha unes dificultats tan grans de comunicació. Són esgarrifoses les imatges enregistrades des del lloc mateix d’un bombardeig pocs minuts després que es produeixi, ja que transmeten un estat d’angoixa, pànic i caos precisament perquè s’hi veu el dolor que mai es mostra: la mare espantada que busca a crits la seva filla, el nen desesperat perquè han ferit la seva mare... Cal assenyalar que algunes de les imatges del reportatge estan enregistrades fa tot just un mes i, per tant, transmeten molta sensació d’immediatesa. I malgrat tot, quan s’acaba, és inevitable que et preguntis si totes aquelles persones que has vist, que t’han explicat les seves històries i has entrat a casa seva, encara continuaran amb vida.
