L'altra cara dels atemptats

Coincidint amb el primer any dels atemptats a París, el Sense ficció de dimarts a TV3 ens va oferir un resum (de producció francesa) dels mesos de terror que va patir la ciutat, des de l’atac a la redacció de Charlie Hebdo fins a la nit amb diversos atemptats terroristes i més d’un centenar de morts a la Sala Bataclan el novembre del 2015. Atacs a París: estat d’emergència té un fet molt singular i totalment rellevant. S’allunya del resum periodístic cronològic més habitual per centrar el relat en l’àmbit que sempre és més inaccessible: com es va gestionar tota la crisi des del poder. El que fa aquest reportatge resulta impensable imaginar-ho amb un conflicte que passés a Espanya. Impossible que es pogués aconseguir un documental similar, per exemple, de com es va gestionar i actuar en la crisi de l’11-M a nivell dels mandataris polítics. A Atacs a París: estat d’emergència compten amb el testimoni del president de la República, François Hollande; el primer ministre, Manuel Valls; el ministre de l’Interior, Bernard Cazaneuve, i el ministre de Defensa, Jean-Yves Le Drian, entre molts altres alts càrrecs, assessors de comunicació i polítics. A partir de les seves vivències, trobades, reunions i records es va construint un puzle que explica quines van ser les dificultats per afrontar un problema de seguretat nacional tan greu, els dubtes, els errors comesos i els moments més crítics. Però la narració del reportatge no es converteix en hostatge dels protagonistes de luxe. Lluny de caure en la complaença per agrair aquests privilegiats testimonis, el guió manté una anàlisi crítica per explicar com, més enllà de la gestió policial, es van fer accions per pal·liar les crítiques i que la situació no perjudiqués la seva popularitat.

Un altre element d’important valor en aquest reportatge és la quantitat d’imatges inèdites i fotografies que il·lustren els pitjors moments de la gestió de la crisi: rostres preocupats, reunions secretes i escenes que la ciutadania no va poder veure. La cara d’Hollande mirant la televisió tensionat esperant que la policia accedís al supermercat kosher per alliberar els hostatges, o el ministre de l’Interior garratibat quan descobreix que les televisions emeten en directe la persecució dels terroristes des del costat mateix dels policies són impactants. També és molt interessant veure quin és el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat. Vam descobrir, per exemple, que l’assalt al supermercat que crèiem que estàvem veient en directe tenia en realitat un retard en l’emissió per no donar facilitats d’estratègia als segrestadors.

Atacs a París: estat d’emergència és un resum periodístic excel·lent, amb un punt de vista privilegiat que ens evidencia que, en situacions de conflicte greu, no sabem ni la meitat del que està passant de veritat.