Publicitat
Publicitat

L'altre dèficit, l'altra crisi

Tant a Catalunya com a l'estat espanyol hi ha un augment d'un dèficit del qual es parla molt menys que del financer: el dèficit democràtic. En aquest aspecte, Catalunya i l'estat espanyol s'assemblen de tal manera que el resultat d'una possible separació seria, en termes de comportaments de la classe política, com la bipartició d'una ameba. Hi ha dèficit democràtic quan, per exemple, el poder polític, en lloc de respondre als ciutadans, es dedica a l'adulació d'unes divinitats animistes anomenades els mercats . Hi ha dèficit de representació democràtica quan, per exemple, tenim una dualitat com la que existeix entre el príncep de la nit electoral i el gripau escollit el matí de la investidura.

Però el criteri més elemental per a la valoració d'una democràcia és l'actitud de les autoritats envers l'oposició i les protestes ciutadanes. I els valors democràtics es claven una patacada quan es declara que una vaga general és un camp d'entrenament per als violents; quan les autoritats es desentenen de les manifestacions pacífiques i només en parlen si hi ha episodis violents amb la intenció d'hiperbolitzar-los, o fins i tot s'inventa la violència, com a València (no per rima, ni per la sèrie d'al·literacions); quan un ministre de Justícia converteix la presumpció d'innocència en postulat d'innocència, però només per als antidisturbis; quan un primer ministre diu que l'oposició ha de callar; quan la policia investiga sobre les manifestacions, les ONG que les integren i els suposats vincles críptics (és a dir, conspiratius) amb partits de l'oposició; quan la crema d'uns contenidors d'escombraries és qualificada de guerrilla urbana, i fins i tot de terrorisme per homologació mitjançant un enduriment de la legislació penal; quan les autoritats manen a la policia detenir, i violentar, manifestants pacífics de manera selectiva per atemorir els altres (aquesta mena d'intimidació, quin nom hauria de tenir?). Tot això, i més coses semblants, passa aquí i ara. ¿Fantasmes d'un passat autoritari, ressuscitats en un entorn de crisi financera?

Sí, la crisi global. Però no és únicament financera o econòmica, és multifacètica. I no només en els seus fruits, tan amargs. També la seva arrel és múltiple.

El model econòmic que va portar a la crisi prové de fa tres decennis, quan va començar l'anomenada revolució neoconservadora. Aquesta revolució consistia en una mutació ideològica i alhora en una contrareforma cultural. Dos fenòmens que, al seu torn, foren concomitants amb un canvi sociològic important que va començar en les societats opulentes o de consum durant els anys d'auge econòmic i de justícia distributiva basada en el pacte social -anys que ara podem imaginar com una edat d'or paradisíaca i perduda-. Efectivament, la famosa frase de la Dama de Ferro que "la societat no existeix" no estava completament mancada de veracitat: la societat s'estava atomitzant en individus l'objectiu principal dels quals -l'objectiu subjacent al que realment feien, al marge d'allò que deien- era augmentar cada cop més la seva capacitat de consum, mentre que simultàniament s'anava esvaint el sentit de comunitat política, tant el de classe com el de ciutadania. D'altra banda, els anhels comunitaris, inherents a l'ésser humà, van retrocedir fins al tribalisme, religiós o nacional-xovinista (actualment amb un caire racial cada vegada més fort). La Dama de Ferro i companyia van estimular desastrosament tot aquest procés.

Patim, doncs, una crisi que afecta uns valors que no es mesuren en diners. I el fet que no parlem tant d'aquest dèficit democràtic com de la crisi financera i del dèficit financer és un altre símptoma de l'existència d'una altra crisi.

Aquesta crisi dels valors presenta, a més, una dinàmica de retroalimentació entre les seves diferents facetes. D'això n'ha resultat un cercle viciós que, durant aquests últims anys, ha esdevingut un remolí vertiginós del qual encara no hem trobat la manera de sortir. Per exemple, una altra de les vessants d'aquesta crisi és la falta d'un projecte seriós i capaç d'assegurar un futur sostenible de la societat oberta. De fet, manca una mirada cap al futur, fins al punt que sembla que ens faci por construir-la. I si mirem cap al passat, cal que ens fixem en els motius pels quals es va arribar al pacte social que ha estat vigent al llarg de la mencionada edat d'or: els motius que van obligar els privilegiats i els poderosos a cedir procedien en realitat de la necessitat de prevenir la repetició de catàstrofes esgarrifoses per a tots. Tampoc aquesta mirada resulta encoratjadora.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT