Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

L'amanida

Em menjo una amanida davant de la tele i mentre m'empasso la tercera forquillada li veig la cara, ensangonada, perduda, desdibuixada. El soroll, confús, amuntegat, distorsionat per l'eufòria i la ràbia, fa que les imatges em colpegin l'estómac i que escupi les restes d'enciam i pastanaga que encara no havien començat el descens. Tot i així, no puc deixar de mirar: l'home apareix irreconeixible, però se'l reconeix, sap que la seva sort s'ha esgotat i s'abandona com un ninot de drap en mans d'un grup de nens que fa massa temps que no juguen. Per primer cop li veiem la por a la cara, la desesperació, el signe inequívoc de qui coneix el terror perquè l'ha infringit i sap que ara és el seu torn.

Continuo observant amb ulls de neurocirurgià les imatges de baixa qualitat que es repeteixen a la pantalla: està despentinat, desencaixat. De sobte, cau a terra, o el fan caure, i comença el linxament final. Ha deixat de ser home, persona, per passar a ser cosa, símbol, blanc. I els crits continuen, eixordadors, caòtics, salvatges. I ell, de sobte, es deixa anar i se'n va, ja no hi és. El cos sí que hi és, ell ja no, però la bestiesa continua i jo segueixo mirant. Finalment algú, per fi, prem el pausa i puc tornar a respirar. I aleshores aparto l'amanida i me n'oblido. I no sé què pensar: ell era un home dolent, salvatge, cruel. Un tirà, un sàdic, una mala persona. Però tot i així no vull veure la seva mort com l'he vist. No vull acostumar-me a l'horror, no vull permetre que ni un centímetre de la meva pell s'erici de goig veient la inhumanitat. No vull estar més tranquil·la perquè he pogut observar com el mataven a cops, sense compassió, sense pietat, sense res. No vull que arribi el dia en què, veient imatges com aquestes, em pugui acabar l'amanida fins a l'última fulla. No vull.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT