L’amant d’aquest senyor

“És que ho tinc tot programat, tot” diu l’home més gros. I els dos amics fan que sí. “Demà, anar al metge perquè em canviï els medicaments, després anar a buscar el nano a casa de la meva mare... I aquesta dona, doncs què voleu que us digui? M’aparta de la rutina”. Fa un glop de la copa i es menja l’oliva. “L’any passat et va passar lo mateix...”, li retreu l’amic de l’esquerra. “Sí, lo mateix”, reconeix ell. “Exactament lo mateix. Nosaltres estàvem aquí asseguts i us estava explicant que la tia m’havia fotut un ultimàtum. Lo mateix. El Nadal és una època que... Ella està sola, té la família allà...”

“Però què et va dir?”, li pregunta l’amic de la dreta. “Doncs lo mateix. Que si no l’hi deia a la meva dona ella em deixava, que no pot seguir així, que no vol ser amant de ningú, que vol formar una família...” L’amic de la dreta li posa la mà a l’espatlla. “Però ja té fills, ella”, exclama. “Sí, cony, però viuen allà al Machu Picchu amb els avis! Ella en vol un de meu!” Somriuen tots tres. “I tu com t’ho vas manegar?”, pregunta l’altre. “Doncs li vaig dir que em deixés passar les festes en pau. Que passat festes els reuniré i els hi diré, però que no m’espatllés els Reis del nano. Marta, posa’m un altre Dry Martini i porta cacauets per picar”. Tots dos amics callen, per esperonar-lo a seguir parlant. “I res”, prossegueix ell. “Em va dir que si havia d’esperar que passés Nadal era que no els volia fer mal a ells, i que no fent-los mal a ells n’hi feia a ella. Tot això”. L’amic de la dreta toca l’ase. “Home. De raó en té. Si et volguessis separar no t’esperaries”. Ell fa que sí amb el cap. “Em diu que si no ho arreglem abans de Cap d’Any es buscarà un home que l’estimi i em deixarà”. Els altres se’l miren astorats. “I no et fa por?” I ell aleshores fa un somriure avorrit i murri. “Doncs no. Però què et penses? Que si hagués trobat un home que se l’estimés no m’hauria deixat, ja?”