Publicitat
Publicitat

Amics i coneguts

L'amor als quaranta

Un dels meus millors amics creu que s'ha enamorat. Diu d'ella que no és gaire guapa, ni gaire divertida, ni té res que la faci especialment interessant ni tampoc comparteixen els mateixos gustos a l'hora d'anar al cine o d'escollir restaurant. I doncs?, li vam preguntar l'altra nit mentre ens ho explicava. El que m'enamora d'ella es que és superpuntual. Ens va fer riure el to entre emocionat i convençut amb què va dir aquestes paraules.

El dia que la vaig conèixer era a Madrid. M'hi havia quedat a dormir i a les 9 ja era a Barajas. L'avió havia de sortir a les 10 però finalment ho va fer a les 11.30. Noranta minuts deambulant per un aeroport. No m'agrada gens esperar, m'afecta interiorment. Ja t'entenem, vam assentir tots a la vegada. Un cop al Prat hi havia serveis mínims de taxis, la cua feia la volta a l'aeroport i arribava fins a Sitges. Quan finalment entrava per la Gran Via eren quasi les tres. Sense temps ni per dinar vaig anar directament a la consulta del metge. A les 16 tenia hora amb el meu osteòpata. Les 16.30, les 17. El metge no arribava i ja érem uns quants esperant mentre ens asseguraven que una urgència l'havia entretingut a l'hospital. Va aparèixer a les 17.22 amb el típic somriure Calvados, sens dubte després d'un dinar importantíssim.

El meu amic va arribar a casa fastiguejat, indignat i sense cap ganes d'anar a un sopar d'exalumnes, però per compromís s'hi va forçar. Com sempre, va arribar pensant que seria el primer, però no. Allà hi era ella, sola, asseguda a la barra i esperant amb un somriure. No se'n recordava ni del seu nom, però aquella imatge li va tocar la fibra, el va sacsejar interiorment i des de llavors que passa els dies esperant la propera cita, commogut de saber que ella hi arribarà puntualment.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT