L'antiheroi Pujol

Diumenge a Salvados vam gaudir d'un cara a cara molt interessant entre Jordi Pujol i Jordi Évole. Dos Jordis, dos catalans molt diferents parlant en castellà. Cap dels dos va trair el seu esperit. I el resultat va ser una conversa franca i insòlita. No semblaven incòmodes, sinó més aviat entretinguts en una pugna dialèctica en alguns moments més apassionant per a ells mateixos que per als espectadors. No estem acostumats a abordar la figura de Jordi Pujol en clau espanyola, sinó que hem integrat els patrons periodístics autòctons amb el president i a alguns se'ls pot fer estrany el canvi de tessitura. De tota manera, tot el que tenia de diferent ho tenia també d'innovador. El Tagamanent va ser un marc potser excessivament simbòlic que va acabar amb aires de tragèdia rural. Però l'espai va mantenir aquells instants de surrealisme sociològic que proporcionen les escenes més brillants de Salvados : el transportista a l'atur fent senderisme i el pastor independentista de Jaén amb nom de conyac com a meravellosos personatges secundaris. Van aportar una dosi de veritat i realisme en una conversa que va derivar en qüestions molt etèries. Jordi Pujol es va convertir en un anti-heroi de cine. Era el Clint Eastwood de Sense perdó remugant perquè ja li costa pujar al cavall però que manté els seus principis. El polític va entonar el mea culpa per no haver-ho fet del tot bé i es va manifestar sobre la independència amb la patxorra de qui ja està de tornada. És l'avi burleta que sap perfectament quan trepitja l'ull de poll d'alguns que l'estaran veient. L'entranyable transcendència despistada. Jordi Évole anava furgant esperant fer la traveta i desacomplexat davant un personatge històric. Al final, Pujol va clavar una estocada educada: " Esta conversación me resulta, no por su culpa, un poco penosa ". I és que per més que entrevistador i entrevistat coneguin Catalunya, cada vegada que ens hem de fer entendre a Espanya gastem les energies explicant obvietats.