Publicitat
Publicitat

L’any de les conferències

L’altre dia vaig sentir que encara quedaven alguns catalans que no havien fet la seva conferència, però em sembla que només és un rumor... Bromes a banda, penso que aquest curiós assumpte mereix una reflexió, en aquest cas més propera a la teoria de la comunicació que no pas a les contingències derivades del 9-N. La primera de les conferències esmentades, la del president de la Generalitat, tenia una justificació escènica que ni tan sols cal comentar: el que es disposava a anunciar era la decisió més transcendent de la història recent de Catalunya. Estem parlant d’una cosa que té un recorregut i unes conseqüències col·lectives reals, no d’una peroració qualsevol. La mise en scène era necessària, com també ho era el to solemne i la voluntat de precisió en cada síl·laba emesa (Mas no sol llegir els seus discursos, però en aquest sí que ho va fer: les coses havien de quedar molt clares). Per algun ressort mental que sóc incapaç de desxifrar, uns quants polítics i líders de la societat civil van decidir repetir l’acte amb més conferències simètriques. Respondre a la conferència de Mas, matisar-la o contradir-la era la cosa més normal del món, sens dubte. Fer-ho imitant el mateix format, però, resultava un xic insòlit, especialment si tenim en compte la suma total d’actes generats.

A l’hora de narrar o d’argumentar, els formats mai no són innocus. De fet, el format o el canal són -permetin-me una petita correcció a la coneguda hipèrbole de McLuhan- una part del missatge. Una part i prou. La compareixença d’un president per anunciar un pas endavant d’aquestes dimensions no requereix, com acabem d’explicar, gaires comentaris addicionals: s’autojustifica pel mateix contingut, per l’abast i per les conseqüències polítiques del missatge. Però, i les altres? Quin és el contingut implícit del format conferència? Què és allò que el diferencia d’un article, una roda de premsa o formats similars? Convocar mil persones a un acte públic actua com una mena d’insinuació que allà es dirà una cosa molt important, una cosa que s’ha d’expressar justament d’aquella manera i no d’una altra. Un article, una intervenció parlamentària, una compareixença informal o una roda de premsa sembla que siguin poca cosa per a tanta transcendència; és com si féssim una petició de matrimoni a través d’un SMS. El missatge tàcit és justament aquest: això no és una xerrada qualsevol per acaparar quatre fotos als diaris, sinó una cosa que acabarà condicionant el destí col·lectiu d’aquest país durant generacions. Pot passar, però, que aquell suposat missatge transcendental acabi reduït a un reguitzell d’anècdotes de repertori i un parell de metàfores expressades com si fossin idees programàtiques. L’interessant d’aquest acte comunicatiu -i aquí és on McLuhan té més raó que un sant-és que l’auditori assumeix llavors el format com si fos un missatge i, en conseqüència, en construeix el contingut a partir de les seves pròpies expectatives. Tot plegat pot arribar a l’extrem de la sobreinterpretació o fins i tot de l’autofabulació (sobre les coses que s’han dit i també sobre les coses que no s’han dit). Una expressió com “bona tarda” pot ser llegida llavors “com una mostra de confiança en la marxa actual de l’economia i en la cohesió social del país, tal com es veu clarament en l’ús de l’adjectiu bona davant del substantiu tarda ”. I la cosa no acaba aquí: el format conferència, per la seva mateixa naturalesa presencial, genera interacció amb el públic (que és qui subratlla els titulars, o bé els omet, amb els seus aplaudiments). Apareixen també moltes imatges destinades igualment a lectures forçades o fins i tot fantasioses, com aquelles dels vells “experts” a llegir la posició física o la indumentària dels vells dinosaures de la Unió Soviètica durant les desfilades militars davant del Kremlin.

El format fa de missatge, d’acord, però no tot el missatge pot reduir-se a les característiques del format. En aquest sentit, paga la pena d’accedir sempre que sigui possible a la transcripció d’allò que s’ha dit, fent abstracció del color de l’americana, l’alçada del faristol o l’estampat de la cortina del fons. Lletra impresa, frases amb sentit, idees. És justament llavors quan es pot avaluar si allà s’ha enunciat alguna cosa substancial que convé analitzar amb atenció o bé es tracta d’un missatge qualsevol que podria haver-se fet públic amb un mètode menys aparatós. Inexorablement, s’acosten temps en què caldrà fer públiques coses importants de debò. Sembla prudent no desgastar o devaluar determinats formats. S’han d’emprar en dosis homeopàtiques. Bon Nadal.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT