L’any de la marmota
CANSAMENT. Un diumenge més em toca escriure uns quants paràgrafs que poden caducar en poques hores, perquè avui -novament- la direcció de la CUP es reuneix per decidir el seu parer sobre la investidura del candidat Artur Mas. Però ja he dedicat uns quants articles a parlar de tot això, he demostrat una capacitat de persuasió clarament limitada i ara, de tot aquest tema, n’estic més que cansat. Tan cansat com els electors catalans, que encara es pregunten qui o què els ha arrabassat el 27-S. I potser tan cansat com els militants i dirigents de la CUP, incapaços de gestionar una situació que no esperaven i que clarament els supera.
No voldria parlar sobre què es decideix avui ni sobre quins efectes tindrà, perquè penso que, en bona mesura, el mal ja està fet i és molt difícil de reparar. S’han glaçat els somriures i l’independentisme està a punt de perdre el vot prestat de tots aquells que hi veien un motor de canvi. El panorama només podria revifar amb una demostració d’unitat que a hores d’ara sembla impossible. Podem tenir eleccions al març o bé un govern en minoria, controlat amb severitat per la CUP (que voldrà expiar el seu sentiment de culpa exercint contra Mas una oposició ressentida). Totes dues opcions presenten grans dificultats. L’únic que impedeix acreditar el naufragi del procés sobiranista és la inoperància política espanyola, que augura un llarg període d’interinitat.
POBLE. Si no ho arregla un miracle, doncs, vénen anys d’un equilibri estantís que impedirà que el país (i amb ell, els seus ciutadans) faci el pas endavant que tant necessita. El que el sobiranisme ha perdut entremig no és només l’oportunitat o la iniciativa, sinó també el valor de la unitat i de la transversalitat: la capacitat del Procés per situar-se per damunt de les faccions, i per captar suports que fa poc li eren aliens. Tornem obsessivament a la capelleta, al blindatge de les posicions pròpies, a la por a la contaminació. No fa gaire presumíem d’haver arrossegat CDC, mig UDC i part del PSC i d’ICV cap al sobiranisme; ara ens fa angúnia que els que no són estrictament dels nostres comparteixin objectiu amb nosaltres. Perquè si n’hi ha que no són dels nostres, l’objectiu es desdibuixa o s’abarateix. I amb aquesta visió tan gasiva de la política, que consisteix a confondre el país o el poble amb els propis, hi perd també la idea de Catalunya, del país entès com la majoria de la seva gent, com més divers millor, com més interclassista millor.
SÍSIF. Perquè els fronts unitaris, ja siguin d’esquerres, de dretes o homeopàtics, estan molt bé per a aquells països que es governen sols. Catalunya encara no es pot permetre aquest luxe. Però, en fi, ho hem fet malament i cal recapitular. Hi ha qui es pregunta: ¿tornarem a la pantalla del referèndum, com demana Podem? Doncs sí, hi haurem de tornar. És una pèrdua de temps? Evidentment, com ho va ser fa dos anys. Però és que no ens queda cap més remei perquè, amb l’equilibri de forces actual, l’independentisme no serà capaç de formar una majoria estable ni de constituir un govern viable; per tant, toca pagar la penitència. El càstig consisteix a passar el pròxim trienni (com a mínim) repetint la mateixa avorrida història, carretejant el Procés muntanya amunt com Sísif amb la seva pedra. I mentrestant, refer estratègies, cosir aliances, governar (el que es pugui) i, finalment, extreure una bona lliçó de tot plegat. Això, si més no, seria un consol.
