L'armari de Romney

Segons Michael Kinsley, una ficada de pota és el que fa un polític quan diu la veritat sense voler. Això és el que li va passar a Mitt Romney dimarts, quan en un estrany moment de franquesa -i en el seu cas, aquests moments són estranyíssims- es va delatar.

Era a Michigan i li van fer una pregunta sobre la reducció del dèficit. Ell, distret, va dir una cosa molt raonable: "Si l'únic que fas és retallar, si només penses a retallar la despesa, si retalles la despesa, provocaràs una desacceleració de l'economia". Vaja! O sigui que creu que retallar la despesa pública perjudica el creixement.

Com era previsible, la policia ideològica de la dreta es va esverar; el Club for Growth [el club del creixement] de seguida va carregar contra aquesta afirmació, que demostrava que Romney "no és un conservador que respecta el principi del govern limitat". Ben al contrari, insistien els del Club: "Si demà aconseguíssim equilibrar el pressupost només a base de retallar la despesa, seria fantàstic per a l'economia". I un portaveu de Romney, que intentava treure ferro al comentari, va afirmar: "El que el cap volia dir és que només amb retallades pressupostàries, sense mesures per reactivar el creixement, no n'hi ha prou perquè canviï el cicle econòmic".

Però això no és el que el candidat va dir, i és molt poc probable que sigui el que volia dir. En realitat, és gairebé segur que Romney és un keynesià que no ha sortit de l'armari.

Com ho sabem, això? Doncs, per començar, Romney no és cap beneit. I tot i que els seus coneixements sobre el que passa al món semblen de vegades poc sòlids, bé ha de ser conscient dels estralls que les polítiques d'austeritat estan causant a Grècia, Irlanda i altres llocs.

A més, sabem a qui recorre per demanar assessorament en matèria econòmica; encapçalen la llista Glenn Hubbard, de la Universitat de Colúmbia, i N. Gregory Mankiw, de Harvard. Tots dos són lleials partidaris dels republicans -cadascun va ser durant un temps president del consell d'assessors econòmics de George W. Bush-, però també tenen un llarg historial com a economistes professionals. I el que aquests historials fan pensar és que cap del dos es creu les propostes que s'han convertit en la prova decisiva a superar pels aspirants a candidats presidencials del Partit Republicà.

Fixem-nos, en concret, en Mankiw. Els actuals republicans detesten Keynes; Mankiw és l'editor d'un recull d'articles titulat New Keynesian Economics . En una primera edició del seu famós llibre de text, rebutjava l'economia de l'oferta -la doctrina adoptada per Ronald Reagan, que al cel sigui-, perquè la considerava un invent de "xarlatans i sonats". I el 2009 va afirmar que un augment de la inflació seria una solució per a la crisi econòmica, una posició que és anatema per a republicans com el congressista Paul Ryan, el president de la comissió de pressupost de la cambra, que profereix ominoses advertències sobre els mals de "degradar" la nostra moneda.

Així doncs, tenint en compte qui són els seus assessors, podem pensar que el que dimarts se li va escapar a Romney reflecteix les seves veritables idees en matèria d'economia, unes idees ben diferents de les bestieses que fa veure que creu perquè és el que les bases republicanes volen sentir.

I aquest és el motiu pel qual Romney fa el que fa. Per això està fent una campanya d'una falta d'honradesa gairebé patològica.

Perquè això és el que està fent. Els principals temes de la campanya de Romney són els següents: els atacs al president Barack Obama perquè, segons ell, va pel món demanant disculpes per l'actuació dels Estats Units (cosa que no ha fet); la insistència que el seu Medicare i el d'Obama són molt diferents (són pràcticament idèntics), i l'afirmació que Obama ha perdut milions de llocs de treball (que només és cert si comptem els primers mesos de la seva administració, abans que les seves polítiques entressin en vigor). Tot això són mentides descarades o afirmacions profundament enganyoses. ¿Per què tanta falsedat?

Des del meu punt de vista, l'explicació no és altra que el cinisme que hi ha en el fons de tota aquesta història. Un cop decideixes ocultar les teves creences, dir el que creus que et farà guanyar la nominació i fer veure que estàs d'acord amb una gent a qui en el fons consideres ximple, ¿per què t'has de preocupar de la veritat?

Aquest diagnòstic implica, no cal dir-ho, que els nombrosos votants de dretes que no confien en Romney perquè sospiten que no està veritablement compromès amb el seu credo polític tenen raó. Interpreta un paper i el que hi ha sota la màscara és una incògnita.

Per tant, ¿els que no comparteixen el credo polític de la dreta s'han de sentir reconfortats per l'evidència que Romney no creu en res del que diu? Concretament, ¿hem de pensar que, un cop elegit, aplicaria una política econòmica sensata? Per desgràcia, no.

Perquè el cinisme i la falta de coratge moral que s'han posat de manifest tan clarament en aquesta campanya no s'esvairien de sobte quan Romney entrés al Despatx Oval. Si ara no s'atreveix a mostrar-se en desacord amb les bestieses que es diuen en matèria d'economia, ¿què ens fa pensar que estaria disposat a qüestionar aquestes bestieses més tard? I tingueu present que, si sortís elegit, els mateixos a qui tant s'esforça per aplacar no el perdrien de vista ni un sol moment, atents al més mínim indici d'apostasia.

La veritat és que Romney està tan enfangat en les seves mentides que cap de les dues parts pot confiar en ell perquè faci el que creuen adequat.