L'aspiració Catalana i el context internacional

Quan oficialment no existeixes, és difícil que et coneguin. Catalunya no té un lloc en el concert de les nacions perquè políticament no és un ens homologat. No és un estat. L'única diplomàcia que hem sabut practicar, i amb cert èxit, ha estat la cultural -en un sentit molt ampli: de la literatura a la gastronomia-, l'esportiva -amb el Barça com a substitut d'una selecció nacional- i la ciutadana -amb Barcelona com a emblema, sobretot a partir dels Jocs Olímpics d'ara fa 20 anys-. Però amb tot això no n'hi ha prou per ser reconeguts col·lectivament en l'àmbit internacional.

Si, com apunten les enquestes, la societat catalana s'està decantant cap a la consecució d'un estat propi, li cal plantejar-se seriosament una política cap enfora, la manera com es vol situar al món, la manera com vol que el món l'acompanyi en la seva reivindicació. I el món, certament, no està per a gaires experiments. Igual com en el conflicte que fa tres segles va acabar amb les institucions catalanes d'autogovern, avui podem comptar amb pocs ajuts externs. El 1714 vam ser una moneda de canvi en l'escaquer internacional. I vam sortir-ne molt malparats. Avui els estats europeus ens veuen com una nosa en el context d'una crisi que els obliga a cedir sobirania a Brussel·les. La crisi que internament està fent inclinar la balança cap al sobiranisme externament ens perjudica: des de les capitals continentals -i també des de Washington-, s'entén que no és el moment de desequilibrar encara més Espanya i Europa. Hem de ser-ne conscients. Com tampoc podem oblidar que, per a molts, mai no serà el moment.

A partir d'aquí, el joc geopolític té escletxes. El procés escocès pot obrir nous escenaris, també el mateix enfortiment de Brussel·les davant els estats. En qualsevol cas, els esforços pedagògics que durant més d'un segle s'han fet a Espanya ara cal enfocar-los enfora. És feina del Govern i de la societat civil. Catalunya s'ha d'explicar al món sense ambigüitats.