Publicitat
Publicitat

L'auge del dolentisme

LA MATEMÀTICA DE DEULOFEU. L'exuberant creativitat d'Alexandre Deulofeu, figuerenc com jo, va parir fa més de 50 anys una teoria per demostrar que els fets humans es repeteixen de forma cíclica. A La matemàtica de la història , Deulofeu establia una regla bàsica per entendre el naixement, la decadència i la caiguda de les civilitzacions. Els historiadors com Déu mana, en canvi, asseguren que la història no es repeteix mai. Bé, doncs: jo només porto quatre dècades i mitja en aquest món, i això no és prou temps per fer càlculs amb perspectiva històrica; però tinc la convicció d'haver viscut el mateix fenomen dues vegades. Si hagués de batejar-ho com una llei del comportament social, l'anomenaria teorema de l'optimisme variable, i el seu enunciat seria, més o menys, aquest: "Cada deu o quinze anys, l'evolució natural de l'opinió pública converteix els idealistes en ingenus i els escèptics en lúcids. I viceversa".

LA POSTMODERNITAT. Vaig viure un d'aquests canvis de cicle a la dècada dels vuitanta, els anys del desengany; la generació precedent havia corregut davant del grisos i escoltava la Nova Cançó. Nosaltres, en canvi, ens vam fer joves quan la Transició havia perdut l'encant, el comunisme era una estafa, la Guerra Freda s'escalfava i Mad Max passejava per un desert postnuclear. Els hippies i les seves floretes eren la riota general; els cantautors ens semblaven soporífers; només els il·lusos afirmaven tenir ideals. Estava de moda un materialisme cínic i antiromàntic. Tothom volia estar de tornada de tot... Fins que la balança va tornar a decantar-se cap a l'optimisme històric, tot i que en el lloc de la revolució -terme amortitzat- va aparèixer la solidaritat , nova paraula màgica. El nou idealisme juvenil va cristal·litzar en un oceà d'ONGs, i els lúcids van tornar a ser els amargats escèptics de sempre.

TOLERÀNCIA ZERO. No és casual que els escèptics vuitanta coincidissin amb un context econòmic dolent i una situació internacional crispada, i tampoc no ho és que els assolellats anys noranta arribessin de bracet de la prosperitat, la caiguda del Mur de Berlín i -en el nostre cas- l'eufòria olímpica, que va fer de Barcelona la ciutat del bon rotllo, la capital on tothom és ben rebut i on mai no hi ha conseqüències. Però amb el nou segle va aparèixer Bin Laden i tot es va tornar a capgirar. En el panorama actual, la solidaritat i la cooperació són vistes com dues enganyifes; la tolerància ha donat pas a la tolerància zero; i el bon rotllo s'ha vist substituït pel culte al civisme i la normativització total de l'espai públic. La immigració és assenyalada amb el dit, i no pas amb la boca petita. I els que intenten donar explicacions poc simples a la problemàtica social són titllats, altra vegada, d'ingenus, il·lusos i bonistes, l'estigma de moda.

La qüestió és massa gruixuda per ventilar-la aquí. Però sota aquest debat necessari hi constato aquest fenomen cíclic, aquest optimisme variable que ens indica que, en temps de crisi, aflora l'egoisme. Tan senzill i tan humà com això.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT