21/10/2016

L’autoentrevista de Carles Francino

2 min

Dijous Carles Francino va tornar a TV3 per exercir d’entrevistador en el Fora de sèrie. Se’l veia il·lusionat amb la iniciativa. L’elecció de Sergi López com a convidat denotava un fet molt positiu: la intenció de recuperar el plaer de la conversa prescindint de la pressió per l’audiència, la repercussió del programa o l’ànsia dels titulars. Francino tenia ganes de passar-s’ho bé i prou. I això és el que va transmetre a l’espectador.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La trobada inicial de Francino i López a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú va adquirir de seguida el tarannà que mantindria la resta de programa: més necessitat d’intercanvi d’idees que d’estructura formal pregunta-resposta. Francino va fer un esforç perquè fos així. Sobretot a l’inici se’l veia molt més revolucionat que Sergi López, que anava a mig gas. Francino no parava de treure temes, compartir reflexions personals, explicar vivències familiars i bombardejar el convidat amb tota la sobredosi d’actualitat que proporciona el dia a dia de la ràdio: enquesta del CIS, dades, estudis, notícies... Vam tenir la sensació que l’avidesa de respostes de Francino contrastava amb les reflexions més curtes, els arguments poc definits i les nul·les ínfules de fer grans dissertacions filosòfiques de Sergi López. Potser es va convertir en un interlocutor més apagat del que Francino s’esperava i per això llançava múltiples possibilitats de conversa a tota velocitat per descobrir en quina s’enganxava López amb una mica més d’entusiasme. L’estratègia del presentador consistia a explicar situacions personals per crear el clima de confiança per desenvolupar una conversa espontània i càlida. Però, d’aquesta manera, l’espectador es va quedar més enlluernat per cadascuna de les anècdotes i opinions que Francino donava després de les seves pròpies preguntes: les curiositats d’un català a Madrid, la mort del seu pare i germans, l’educació que va rebre, opinions polítiques, el que pensa del conseller Santi Vila o l’encaix Catalunya-Espanya. Francino s’anava fent una mena d’autoentrevista per motivar López a xerrar, però López anava a remolc. Era inevitable, doncs, que la curiositat de l’espectador es focalitzés més en Francino. De fet, el periodista va pronunciar al llarg de tot el programa (al marge d’una considerable quantitat de paraulotes) fins a quaranta-quatre vegades “jo”, més del doble de les vegades que ho va dir López. La dada és intranscendent quant a contingut però evidencia el protagonisme que va adquirir el presentador. Fins i tot la puntual exhibició futbolera de Francino no va aconseguir cap reacció de l’actor, que de seguida es va desentendre de la pilota. Semblava un recurs d’espectacle televisiu posat més al servei del presentador que no pas del convidat. De fet, Francino es va revelar com un entrevistador entusiasmat que l’espectador, un altre dia, potser agrairia veure a l’altra cadira fent de convidat.

stats