Publicitat
Publicitat

L'autonomia fiscal i l'impost turístic

El 20 de desembre el govern de la Generalitat va presentar al Parlament el projecte de llei de mesures fiscals i financeres que crea l'impost sobre les estades en establiments turístics, un tribut propi de la Generalitat, conegut col·loquialment com a taxa turística. La creació d'aquest tribut propi em sembla un encert.

M'ho sembla, en primer lloc, perquè el seu rendiment, el 75% del qual correspondrà a la Generalitat i el 25% restant als municipis on es generi, queda afectat en el finançament de la promoció turística de Catalunya, el foment de productes turístics, l'impuls del turisme sostenible i el desenvolupament d'infraestructures relacionades amb el turisme. És evident que el turisme és un dels grans actius de Catalunya, tant pel que aporta econòmicament de manera directa o indirecta com perquè permet fer conèixer la realitat del nostre país a tothom que ens visita i, en conseqüència, dotar millor les inversions en el sector turístic hauria de ser aplaudit no només per les empreses i els ajuntaments turístics, sinó de manera general.

Les veus en contra no tenen sentit. Els que fins fa quatre dies asseguraven que s'hi oposaven perquè són contraris a la puja d'impostos han quedat del tot desacreditats. I els que s'hi oposen per por que resti competitivitat a Catalunya no coneixen prou bé el projecte. El nou impost gravarà el servei d'allotjament en establiments hotelers, apartaments turístics, càmpings, establiments de turisme rural, habitatges d'ús turístic i en creuers que facin més de dues nits consecutives amarrats a ports catalans. El gravamen és de 3 euros per persona i nit en hotels de cinc estrelles, gran luxe i creuers, 2 euros en hotels de 4 estrelles i 1 euro en la resta d'establiments, amb el benentès que les persones de dotze anys o menys (potser caldria elevar l'edat a 14) no tributen.

Són, doncs, quantitats moderades. 12 euros per una parella en un cap de setmana a Barcelona en un hotel de gran luxe. Ningú no deixarà de venir a Catalunya per evitar-ne el pagament. Fa molts anys que França i Itàlia tenen el tribut en vigor -a Itàlia s'aplica des de fa gairebé cent anys- i són dues destinacions turístiques de primer ordre, tant en turisme de capital com en turisme cultural o de platja i neu i, en tots els sectors, amb un pes significatiu del turisme d'alt nivell. I ho són, en part, perquè comptar des de fa anys amb recursos específics per a la promoció turística els ha afavorit.

Els establiments hotelers de Catalunya enregistren uns 48 milions de pernoctacions cada any, de les quals més de 41 milions corresponen a ciutadans que provenen de fora de Catalunya o de l'estranger. La recaptació conjunta de l'impost és relativament modesta, però no és menyspreable.

En segon lloc, la creació del tribut em sembla un encert perquè és un tribut propi. Més enllà de consideracions de tipus fiscal o econòmic, el més rellevant i positiu és que sigui la Generalitat la que l'estableixi. En la situació actual, si no el crea la Generalitat el crearà l'Estat. I llavors succeirà el de sempre: veurem com el que es recapta a Catalunya s'inverteix fora i ens haurem de limitar a implorar les inversions que vulguin concedir-nos.

La Generalitat ha exercit la competència per crear impostos propis només excepcionalment amb el cànon de l'aigua, l'impost sobre grans establiments comercials o el gravamen de protecció civil. Aquesta prudència s'explica per la necessitat de no gravar més, encara, els contribuents catalans en un sistema d'espoli fiscal que deriva cap a altres territoris els rendiments dels impostos recaptats a Catalunya. Però l'impost turístic que es proposa gravarà essencialment l'estada a Catalunya de persones que no hi resideixen i té l'efecte contrari: permetrà finançar millor i fer més competitiva la nostra oferta turística sense gravar exclusivament els catalans.

No establir-lo ara nosaltres seria tant com cedir-lo per endavant a la Hisenda de l'Estat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT