L'autoritat tranquil·la

Dimarts TV3 va estrenar amb èxit d'audiència Mestres . Tant de bo el programa serveixi d'homenatge a un ofici menystingut i mal pagat. Mestres recupera i manté en certa manera l'esperit del documental francès Être et avoir [Ser i tenir], en què es retratava la vida a l'aula d'un professor de poble l'últim curs abans de jubilar-se. El factor més sorprenent a considerar és com el programa t'emociona en diverses ocasions sense que el contingut estigui dirigit justament a això. És a dir, és curiós com des d'una voluntat explicativa i descriptiva d'un món relativament feliç i proper (que no fàcil) ens toquin tant la fibra sensible. El fenomen segurament passa perquè els espectadors ens hi sentim emmirallats a diversos nivells: en alguns casos com a alumnes, recordant la nostra infantesa. En altres casos com a pares, pensant en les persones que durant el dia i entre setmana passen més hores amb els nostres fills. També ens hi reflectim com a professionals. Encara que no et dediquis a la docència sí que estableixes amb els mestres del reportatge vincles laborals (el desgast, sentir-te valorat, la vocació...).

Mestres apel·la als records d'infantesa, al futur dels fills, a l'amor per un ofici i a l'èpica de superar dificultats. El mateix dia que el ministre José Ignacio Wert comunicava més canvis capriciosos en un sistema educatiu ple d'esquerdes, Mestres ens reconciliava amb l'ensenyament. No per adorar-lo des d'una idea romàntica, sinó també per ser exigents amb el model educatiu que volem. A través d'alumnes, mestres i famosos (alguns més afectats i poètics que no pas pràctics i sincers a l'hora de glossar idees sobre l'educació) es va construir un homenatge perfecte. Per sort no s'hi han comptat els pares. Mestres ens transmet l'autoritat tranquil·la de les bones aules. Ens ha fet sentir una mica més segurs en un moment en què l'educació a vegades ens provoca massa incerteses.