Publicitat
Publicitat

L'autosuficiència contra l'arrogància

Ami ja em poden explicar el que vulguin, que després del que està passant a Fukushima l'aposta per l'energia nuclear quedarà ben tocada. Em refereixo tant a la catàstrofe humana que Fukushima comporta, concretada en una zona d'exclusió de tota activitat humana d'un munt de quilòmetres quadrats, com a les preguntes que ara gosem fer-nos sense ser tractats d'idiotes pels defensors impenitents d'aquesta energia teòricament neta i innòcua. No me n'alegro com alguns altres, que consti. Perquè tampoc no puc comprendre els que ho volen tot: encendre el llum com aquell que res, però això sí, que no hi hagi ni nuclears que fan residus, ni centrals de biomassa que fan fum, ni molinets de vent que fan lleig, ni centrals de cicle combinat que no sé què fan però m'ho invento, ni res de res. Ni els uns ni els altres ens solucionen el problema, i més aviat ho emboliquen, tot plegat. En el fons perquè tots dos grups responen a lògiques depassades, lògiques que són confortabilíssimes per excloure tota possibilitat d'innovar i de pensar, però que engeguen el país a dida.

Totes dues postures responen a la lògica de l'arrogància intel·lectual, la que sembla no necessitar res més que escoltar i agradar els seus , prescindint de la societat a la qual teòricament haurien de servir. Val a dir que a l'hora de la veritat aquests intel·lectuals i acadèmics integristes, de pa sucat amb oli, acaben esdevenint les minyones d'interessos que els sobrepassen i que no tenen res a veure amb l'interès públic. Així els acostumem a veure evolucionar de la manera següent: primer els veiem parlar encimbellats en teories teòricament indestructibles, apologètiques de la inexhauribilitat dels recursos energètics de la terra. A mesura que els esdeveniments els lleven la raó, els veiem descendir dels cims de les seves certeses, però no pas per desdir-se'n, sinó per refugiar-s'hi, ben arraulits a la cova de la seva incapacitat per imaginar un món diferent.

És en aquest marc que la discussió sobre el futur de la nostra societat s'ha de situar. Avui sabem del cert que al ritme del consum energètic actual, i en una situació d'equitat lineal, és a dir, en què totes les persones de la Terra disposéssim de la mateixa quantitat de recursos energètics per consumir, necessitaríem dos planetes com el nostre. Vull deixar-vos ben clar des d'ara mateix que jo no sóc dels que se'n volen anar. Per això cal que ens arremanguem d'una vegada i comencem a pensar com ho solucionem entre tots, per tal de tenir possibilitats de prosperar com ho hem fet fins ara, sense que això comporti necessàriament la destrucció progressiva de les nostres societats.

La resposta podria ser l'autosuficiència energètica, treballar per construir les eines que ens hi portin, ciutat a ciutat, poble a poble. Imaginem qualsevol de les nostres ciutats, per exemple les que toquen a mar. Les esteu veient: denses, terciaritzades, envoltades de turons verds, amb una relació a vegades difícil amb el mar que s'ha anat solucionant amb el pas temps, però que encara té reptes pendents com el tractament de les platges, la relació amb el port o la interrelació logística de les infraestructures disponibles. Les nostres ciutats han fet el pas del sector industrial al sector serveis, i ho han fet tancant teòricament la porta a la marxa enrere, cap a la indústria. D'aquí algunes hipertròfies turístiques, per exemple. Malgrat tot, hi ha un àmbit on seguim com sempre: si tanquem l'aixeta del corrent elèctric, o del gas o l'aigua, per no parlar de la gasolina, les nostres ciutats esdevenen cossos inservibles. Pensar en l'autosuficiència energètica ens permetria estrategitzar la nostra economia de manera diferent, ens permetria fer aflorar oportunitats de negoci on fins ara no n'hem trobat.

¿Hi ha ningú seriós que pensi que podem tornar pel camí ja fet, a la recerca d'estabilitats pretèrites? Només els arrogants d'abans, els que, com deia el Humphrey del Sí, ministre , no s'oposen a la innovació sempre que res no s'hagi de fer per primer cop. Precisament l'autosuficiència energètica a partir de les nostres ciutats ens pot obrir camins al creixement fins ara no coneguts. Tecnologies com la de la biomassa o la geotèrmia; per no parlar de l'energia acumulada al mar, així com la dessalinització, per la qual tant estem apostant, a un cost energètic tan brutal impossible de repercutir en els usuaris. O el que encara hem d'aprendre sobre l'energia solar, o sobre l'ús dels grans espais verds de les nostres serralades costaneres, sobre les quals hem parlat molt i les hem sacralitzat paisatgísticament amb mentalitat d'estiuejant panxacontent, però de les quals n'hem obviat l'element productiu i de complementarietat a l'acció de l'home.

L'arrogància dels saberuts va contra el nostre futur col·lectiu. S'ancora en el passat i serveix aquells a qui el futur espanta o no importa. Estan en minoria, i més hi estaran si tots plegats gosem a plantejar-nos el present com si ja fóssim demà.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT