L'avantatge de ser una formiga

La crisi econòmica mundial està minant el crèdit dels anomenats estats nació, sobre els quals s'havia construït la Unió Europea. Cada cop més veus profetitzen que la viabilitat i supervivència de la UE passa, forçosament, per l'Europa de les regions, molt més dinàmica econòmicament que la dels estats.

Les dinàmiques regionals són molt fortes i abasten àrees supraestatals, establint sinergies comercials i industrials que fan rutllar l'economia productiva, mentre que els estats sempre prioritzen els interessos particulars, condicionats per no afavorir el veí més del compte malgrat que els beneficis de la pròpia acció passin, precisament, per la interacció amb l'Estat veí.

És en aquest marc de futur que Catalunya ha de dipositar les seves esperances. Catalunya pot esdevenir el motor del sud d'Europa, i la seva influència econòmica, abastar tot l'arc mediterrani, inclosa la zona del nord d'Àfrica, que esdevindrà en molt poc temps una economia emergent de curta distància i, per tant, de baix cost per a les empreses catalanes des del punt de vista logístic.

Res d'això serà possible, però, si Catalunya no esdevé un estat propi. Bàsicament perquè si Espanya confia poc en els seus aliats europeus encara confia menys en els seus -encara- conciutadans catalans. És una qüestió històrica avalada per l'hemeroteca. El memorial de greuges és llarg: la construcció de trens d'alta velocitat i aeroports a l'interior d'Espanya mentre encara està pendent la connexió amb França i es torpedina la conversió del Prat en un hub intercontinental, la ridícula defensa d'un traçat ferroviari travessant els Pirineus quan fins i tot els romans sabien que la riquesa es concentrava en la Mediterrània, el dèficit d'inversió en infraestructures a Catalunya, els incompliments de l'Estatut, el menyspreu a les nostres pimes, la voluntat recentralitzadora...

Hem de superar la cultura de la queixa. Ja sabem on som. Cap partit, per molt que pretengui dir el contrari, farà tombar la truita. Està enganxada a la paella. Si el govern socialista, que podia estar condicionat per Catalunya, ens ha bandejat impunement, què no farà un Partit Popular amb majoria absoluta empès per Alemanya a una política de constricció absoluta de la despesa? Catalunya rebrà de valent. El temps ho dirà. Per això el discurs ha de ser un altre. Hem de demostrar a Europa no només que som un país viable, sinó que ens necessita per a la seva pròpia viabilitat.

Des del Cercle Català de Negocis fa temps que elaborem estudis per demostrar que l'estat català és possible, viable i generador de riquesa per als seus ciutadans i per a Europa (inclosa Espanya). Un dels últims compara les dimensions de Catalunya amb la d'altres països europeus i demostra que els països petits són els primers a sortir de la crisi. Les formigues són més lleugeres que els elefants.

Per què aquest estudi? Per fer callar les veus que diuen que no ens en sortiríem com a estat propi perquè no tenim prou massa crítica. Si això fos cert no se n'haurien sortit països d'una dimensió semblant a la nostra. Les dades són irrefutables. En el període 2002-2007, el PIB de tots els països amb una població d'entre 4,6 i 10,5 milions d'habitants (petits, doncs) va créixer més que els dels països amb una població superior a 38 milions d'habitants.

Analitzem un període més llarg i comparem els tres països més petits fundadors de la Unió amb els tres més grans. Les formigues van créixer entre el 1979 i el 1991 un 2% contra un 1,7% dels elefants. Entre el 1992 i el 1998, un 2,3% per un 1,3%, i entre el 1999 i el 2007, un 2,6% per un 1,6%. O sigui que els petits han crescut ininterrompudament, mentre que els estats grans han fet una línia trencada.

Algú dirà que això passa en els països consolidats, que una altra cosa és començar de nou ara. Doncs bé, més arguments. Les nacions que s'han independitzat recentment han crescut més del doble que la mitjana de la Unió Europea. Txèquia, Eslovàquia, Croàcia, Letònia, Eslovènia, Estònia... tots estan creixent acceleradament.

I aleshores ens diran: són dades d'abans de la crisi! Resposta: els petits estan sortint més aviat de la crisi que els grans. Dades de creixement del PIB del segon trimestre del 2011. El PIB de Lituània està a tocar del 4% i el de Letònia supera el 2%, per citar només dos exemples. Espanya, Itàlia, el Regne Unit, França i la totpoderosa Alemanya superen de poc, si ho fan, el 0,1%.

Catalunya és per superfície com Dinamarca, Holanda, Suïssa i Bèlgica, i per població és com Suècia i Suïssa, dos dels estats més competents i competitius de la Unió i del món, que ocupen la cinquena i sisena posició mundial, respectivament, segons un estudi de l'institut IMD.

No hi ha dubte. Els països petits poden adaptar-se més ràpidament a les realitats canviants de la globalització. Catalunya pot formar part d'aquesta llista, però per aconseguir-ho ha de superar el marc autonòmic que li imposa un dèficit fiscal estructural del 8,6% del PIB. No hauríem de treballar per tenir un estat propi? L'Europa dels estats nació és morta. És l'hora de l'Europa de les regions, dels estats petits.