Publicitat
Publicitat

L'aventura de 'Público'

Un diari amb capital català que es vendria a tot l'Estat i, des de l'esquerra, seria respectuós -i fins i tot bel·ligerant- amb la seua realitat plurilingüística i plurinacional. Els més murris potser asseguraran que ells ja sabien que això no podia funcionar. Però Público va ser un intent honest de fer un diari nou per a donar veu a opinions que no solien ser albergades en la premsa ja existent. Jaume Roures, el gran factòtum de l'invent, simplement va lligar caps i es va adonar que hi havia un espai per omplir en el panorama del periodisme imprès. L'ecosistema de la premsa catalana sempre ha sigut ric i variat, però en canvi no tenia gaire sentit que a Madrid -i en gran part del territori espanyol- només hi hagués un gran mitjà progressista ( El País ), davant la ubèrrima oferta de capçaleres conservadores ( El Mundo , ABC , La Razón i després La Gaceta ). Público va acabar imposant-se, doncs, per la pròpia lògica de les coses. El que no podien sospitar els seus creadors, però, és que el seu naixement (2007) coincidiria amb els prolegòmens d'una paorosa crisi que li acabaria passant per damunt. Arribà a fregar els 100.000 exemplars en paper, mentre que la versió d'internet moria d'èxit amb més de cinc milions d'usuaris únics… i uns ingressos publicitaris irrisoris.

Público -això és un fet- va tenir la mala sort de nàixer en un d'aquells moments d'impàs en què una forma de negoci s'acaba i la que l'ha de substituir encara no ha aconseguit imposar-se. Com en la vella Roma, quan els déus pagans ja estaven periclitats però el Déu del cristianisme encara no imperava. La crisi és igual per a tothom, això és obvi. I un periòdic com l'ARA està demostrant que s'hi pot nàixer i s'hi pot surar, amb intel·ligència i creativitat. Però Público , siga pel que siga, no ho aconseguí. Tenia pèrdues, com absolutament tots els seus competidors, però només a ell li van tallar l'aixeta del crèdit. I això li va posar la soga al coll.

No puc ser-hi desapassionat ni parle d'oïda, òbviament. Durant els cinc anys de vida del rotatiu hi vaig publicar gairebé 400 articles (entre perfils, cròniques, reportatges, anàlisis i les meues columnes de la secció Traducción inversa ). Mai ningú no em va dir què hi podia o no hi podia escriure. Com a liberal d'esquerres, em vaig sentir molt còmode en un periòdic que feia gala del seu radicalisme progressista però que practicava alhora un periodisme honest i professionalment excel·lent, en absolut el revers -des de l'altre costat de l'espill ideològic- de la mediocritat i el seguidisme partidista habitual en mitjans clàssics de la dreta espanyola, com l' ABC o La Razón . Fins i tot em vaig permetre el luxe de discrepar sovint de la línia oficial del rotatiu -de vegades encastellat en un esquerranisme excessivament esquemàtic-, sense que mai ningú no em reconvenira per això. És llarga la llista d'amics i grans professionals a qui he d'estar agraït, però no vull deixar d'esmentar Ignacio Escolar, el seu primer director i encara ara un dels periodistes més influents a internet; Jesús Maraña, l'últim a agafar les regnes a la direcció, i sobretot Marco Schwartz, el cap d'opinió, que va creure en mi i m'hi va proporcionar moments professionals impagables. I sempre agrairé a David Miró (actualment, subdirector de l'ARA) que m'hi contractara els primers articles.

D'una manera o altra, Público va suposar un alè d'aire fresc en el circuit tancat de la premsa espanyola. Va donar veu a aquells que, des de l'esquerra, argumentaven en contra de la política econòmica comuna en conservadors i socialdemòcrates. I va recordar que Espanya és un estat on conviuen quatre llengües i quatre cultures que han de tenir els mateixos drets. Va trobar la seua clientela entre els joves urbans, però no es va adonar potser que el perfil del seu públic ja havia fet, en gran part, la migració del paper a la xarxa, i això era un viatge de no-retorn.

Ara tots els periòdics s'enfronten al mateix dilema que ha liquidat Público : saben que el paper té els dies comptats, però ¿com es pot aconseguir fer plenament rendible el periòdic digital? L'alquimista cibernètic que puga descobrir el secret d'aquesta nova pedra filosofal serà sense dubte l'home del segle en matèria mediàtica. Mentre, una generació -la meua- d'homes i dones de mitjana edat s'aferra a la vella sensació de la tinta als capcirons, però els nostres fills -i de segur els nostres néts- ja seran individus irreversiblement digitals.

Público ja és història. ¿N'aprendrem alguna lliçó?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT