L'avi va anar a Cuba, el nét anirà al Quebec

Molts sopars de parelles amb canalla de fa un any es tancaven amb un resignat "els nostres fills viuran pitjor que nosaltres", que era una constatació derrotista, tot i que basada en pronòstics reals. La realitat ha empitjorat però el discurs en part millora, perquè ara ja se sent "els nostres fills s'hauran de buscar la vida a fora", que els situa com a subjectes actius, els dóna opcions i els atorga responsabilitat. Cada cop més gent que busca una sortida laboral troba la resposta literalment a la terminal de sortides de l'aeroport, com s'explica avui en el tema del dia i en el reportatge "El meu avi se'n va anar a Cuba i jo també". El Quebec vindrà a buscar talent català, perquè allà la gent amb estudis superiors té un 2% d'atur. Els testimonis que recollim indiquen que molts fugen a la recerca de feina però també d'estats d'ànim positius, de països que vagin endavant i no enrere. Per als joves és una oportunitat. Més aviat toca patir i plànyer els de generacions més avançades. M'ho deia fa poc un que s'acosta als cinquanta. "Jo no pateixo pels meus fills, pateixo per mi, que no tinc coneixements ni moral ni ganes de marxar". I el que caldrà vigilar és que el saldo negatiu d'emigració al qual hem arribat no sigui negatiu en el balanç de talent. El país se n'ha de sortir i ser prou atractiu perquè els que ara han de marxar tornin i ens beneficiem del que hagin après.