'Le droit du' vell verd
Des que diumenge van arrestar a Nova York Do minique Strauss-Kahn, director del Fons Monetari Internacional, acusat d'agressió sexual, els polítics francesos han posat el crit al cel horroritzats per la "violència" del tracte que li ha dispensat la justícia nord-americana. Per a ells ha de ser un xoc: veure un personatge de la classe dirigent tractat com un delinqüent comú és tan estrany com una foto de la reina d'Anglaterra amb biquini.
Però no expressen només la seva preocupació per un respectat col·lega; molts d'ells també pensen: "Això no m'ha passat a mi perquè Déu no ha volgut (o perquè visc a França i no als Estats Units)".
França es pensa que va fer una revolució, però en realitat només va crear una elit nova, fins i tot més poderosa. Els seus membres es creuen tan indispensables per al funcionament del país que qualsevol intent de derrocar-ne algun és com disparar a un cavall de curses perquè està pasturant la gespa de casa teva. El que cal és callar i deixar que vagi pasturant.
Per això la classe dirigent francesa considera que la víctima és Strauss-Kahn més que no pas la traumatitzada cambrera a qui, segons la policia, va agredir.
Aquest cas no hauria sortit a la llum a París. A la dona li haurien preguntat discretament si valia la pena arriscar la feina i el permís de residència. Li haurien recordat que seria la seva paraula contra la d'ell i, sincerament, a qui es creuria la gent? L'home famós i enginyós, amb amics influents, o una no ningú com ella?
Ja sabem que els polítics francesos són seductors en sèrie i, per norma general, ningú els busca les pessigolles per això. Tothom accepta que un polític pot combinar l'eficàcia a la feina amb la tendència a ficar-se al llit amb tanta gent com pugui. I potser és veritat; els francesos mengen una dieta equilibrada i tenen un munt d'energia.
De tota manera, hi ha el perill que aquesta fama de chaudes lapins (conills calents) -per utilitzar l'expressió francesa- generi una sensació d'impunitat. És molt prima la línia que separa la idea que, com que ets poderós i famós, tothom sucumbirà als teus encants i la convicció que no és raonable que ningú se't resisteixi. Segons aquesta lògica, mantenir relacions sexuals amb una dona contra la seva voluntat no és sinó fer-li acceptar una cosa inevitable. Tot plegat és molt Lluís XIV.
I també hi ha una línia prima entre la impunitat sexual i la impunitat jurídica.
El 2004 van condemnar per corrupció l'exprimer ministre Alain Juppé. El van sentenciar a divuit mesos de presó condicional i incapacitació per exercir cap càrrec públic durant deu anys perquè, segons paraules del jutge, "havia traït la confiança del poble". Però Juppé va recórrer la sentència i ara és ministre d'Exteriors i el representant de França a l'escena mundial.
Jacques Chirac estava implicat en el mateix escàndol, però es va beneficiar de la immunitat presidencial fins al 2007. Des d'aleshores tots els intents de portar-lo davants dels tribunals han estat aturats, de manera que l'afer es considera ara una mena d'acudit recurrent.
El paral·lelisme més eloqüent amb el cas de Strauss-Kahn és el de Roman Polanski. Independentment del seu talent com a cineasta, el 1978 va fugir dels Estats Units i es va establir a França per evitar que el condemnessin per mantenir relacions sexuals amb una nena de tretze anys. Quan el van arrestar a Suïssa el 2009 a petició de les autoritats nord-americanes, el món cultural francès en ple va sortir a defensar-lo.
A la cerimònia dels premis de cinema César d'aquest any, Polanski va rebre un premi per The ghost writer ( L'escriptor ), cosa que, per citar Le Monde , el diari més respectat de França, "assenyalava el seu retorn a la família després dels seus problemes amb la justícia". Era com si parlessin d'una multa per excés de velocitat.
Tot plegat em fa pensar que, encara que condemnin Dominique Strauss-Kahn i hagi de passar un temps a la presó, algun dia tornarà a França, publicarà la seva autobiografia (que, per descomptat, Roman Polanski adaptarà a la gran pantalla) i amb el temps el faran primer ministre.
Ministre d'Igualtat, potser?
