15/10/2011

Lectures interessades

2 min
Que Catalunya tingui una majoria independentista (42% contra 38%) i el PP hi segueixi creixent no és contradictori, fa palesa la complexitat del país.

Contradiccions. Un dels grans vicis de la politiqueria d'estar per casa és l'extrapolació dels resultats electorals. En aquest país hi ha eleccions més o menys cada any, i cada vegada caiem en l'error -tots plegats- de llegir el sufragi en termes absoluts per extreure'n un retrat fidel de la societat catalana, un retrat profund i de llarg abast. Però oblidem que cada votació respon a un estat d'ànim concret, a una conjuntura econòmica precisa; oblidem també que el sentit del vot és diferent per a uns comicis generals, autonòmics o locals. I, finalment, jutgem només l'actitud dels que voten, no dels que es queden a casa. Sense aquestes prevencions, molta gent pot considerar que les enquestes que el diari ARA ha publicat els últims quatre dies són contradictòries i, per tant, poc fiables. En efecte, pot semblar estrany que el mateix país on el PP està a punt de trencar el seu sostre electoral es declari independentista de forma majoritària, amb un 42% de suport explícit (enfront d'un 38% de rebuig). Però això, d'estrany, no en té res; és una expressió de la complexitat del país.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sumes i restes. El sobiranisme és un ideal transversal (majoritari a ERC i CiU, i prou notori també entre els votants de PSC i ICV), i la seva evolució va deslligada de la intenció de vot dels partits explícitament independentistes. Si contrastem aquest 42% amb l'última enquesta del CEO veurem que aquest percentatge coincideix força amb el grup dels que se senten més catalans que espanyols o només catalans. Podríem dir, doncs, que l'electorat catalanista, tot i haver-se radicalitzat, no es redueix. L'enquesta electoral del diari ARA dóna entre 16 i 20 diputats a la suma de CiU, ERC i ICV (ara en tenen 14). Per contra, la suma de PP i PSC passaria de 33 a 28-31; el PSC perdria 8-9 escons i el PP en guanyaria 4-5. El vot "espanyolista" o "no nacionalista", com vulgueu dir-ne, es veuria així comprimit i, també -potser per reacció- radicalitzat. I això sense comptar que una part important del suport al PSC procedeix del vot útil anti-PP.

L'onada blava. Aquestes conjectures no tenen altre valor que demostrar que els sondejos es poden llegir al gust de cada elector. Per això em sembla agosarat afirmar que l'augment del PP equival a l'augment de l'espanyolisme en la societat catalana. El vot al PP beu de moltes fonts, es nodreix de l'antizapaterisme, del vot a cavall guanyador i, a més, s'aprofitarà de l'absència de Ciutadans i de l'augment notable de l'abstenció. Tot plegat en el context d'unes eleccions en què la dinàmica espanyola és la que mana, i en què els partits d'obediència catalana tenen més dificultats per mobilitzar el seu electorat. No és cert, com s'ha afirmat temeràriament, que la manifestació del 10-J fos un cant del cigne; més aviat podem dir que el sobiranisme ha polaritzat la política catalana, la qual cosa ha enfortit, de rebot, els seus detractors més aferrissats. Però hi ha qui parla amb temor d'una onada blava i proposa oposar-hi un catalanisme defensiu que es limiti a protegir l'autonomia davant dels embats que s'acosten. I aquesta estratègia tan coneguda, tan mesella, és la que ens porta de pet a la derrota.

stats