Publicitat
Publicitat

Legitimitats

La total absència d'incidents durant la celebració de la cimera del Banc Central Europeu (BCE) a Barcelona la setmana passada convida a replantejar molt seriosament alguns llocs comuns que alguns s'han empassat fins ara amb una certa docilitat intel·lectual. Imaginem-nos que no s'hagués pres cap mesura per tenir sota control les 400 o 500 persones que organitzen i duen a terme aldarulls de carrer de manera habitual. Què hauria passat? Probablement, el de sempre: contenidors cremats, aparadors trencats, etc. Aquest cop no ha passat res de tot això, i és justament aquí on cau el vell tòpic. Fins fa poc, aquesta trencadissa s'atribuïa a l'expressió d'un difús "malestar social". Ara sabem amb certesa que, en realitat, es devia a l'acció d'uns individus concretíssims, els mateixos des de fa una pila d'anys. Hi ha un malestar social, i té una justificació i una raó de ser innegable en uns moments tan dramàtics com els actuals, però per sort no s'expressa destrossant el mobiliari urbà. La lliçó que hem après és que els 400 o 500 individus esmentats no representen, ni expressen, ni tenen cap legitimitat per capitalitzar aquest malestar, sinó que només el manipulen amb la intenció de reivindicar ideologies periclitades.

En general, les actuals impugnacions a la democràcia representativa disposen de coartades conceptuals convincents i noves, i no hem d'oblidar que vivim en una estranya època en què nou i millor són paraules que volen dir literalment el mateix. El mecanisme és força senzill: el gest espectacular realitzat per un grup numèricament insignificant de persones convoca els mitjans de comunicació. Aquelles imatges mudes, sense arguments, es tradueixen en dos o tres minuts de telenotícies i sobretot en peroracions a les webs d'oci relacional o xarxes socials . Com si es tractés de l'oracle de Delfos, aquell xou és interpretat detalladament -l'escolàstica del gest mediàtic és un dels fenòmens més interessants dels nostres temps- i serveix de marc de referència a noves interpretacions, etc. A partir d'aquest punt, la roda ja es mou per pura inèrcia. Transfigurat en notícia, l'aldarull acaba esdevenint "la realitat social", i aquell petit grup de persones es converteixen, de cop i volta, en la veu de l'opinió pública, en representants dels desigs i de les aspiracions populars, del malestar i del que convingui.

D'alguna manera, el que està realment en joc és el mecanisme bàsic de legitimitat democràtica. Aquest mecanisme pot ser objectiu i quantificable, com en el cas dels processos electorals reglats, o bé purament gestual i enfocat a condicionar l'emotivitat col·lectiva. Després de la Segona Guerra Mundial, i com a conseqüència de la lliçó apresa en l'època de gestació dels totalitarismes, ningú no va dubtar a l'hora de preferir el primer mecanisme, que no és altre que el de la democràcia representativa. L'obsessió dels totalitarismes de dretes o d'esquerres pel control propagandístic de les masses per mitjà d'una gestualitat espectacular (desfilades pels carrers, marxes amb torxes, etc.) semblava en aquell moment una insensatesa. Passats 70 anys, aquell aprenentatge s'ha difuminat inexorablement i, en conseqüència, la discussió sobre els mecanismes essencials de la legitimitat democràtica s'han tornat a posar damunt la taula. El problema és que no vam néixer ahir, i no podem estar discutint coses que ja sabem com acaben. El que sí que podem deliberar són rumbs o camins que s'han transitat poc. Els posaré un exemple que té a veure amb les funcions de la cimera del BCE celebrada la setmana passada a Barcelona.

Darrerament s'ha parlat de l' amnistia fiscal com un mecanisme per fer aflorar el diner negre derivat dels anys de la bombolla immobiliària. Personalment, em sembla una mesura molt qüestionable des d'una perspectiva ètica. ¿Existeixen altres solucions funcionals? Penso que sí: només caldria variar el format dels bitllets de 500 i 200 euros i donar un termini relativament breu -posem per cas, tres mesos- per canviar-los. Si els bitllets grossos que ara estan majoritàriament sota la rajola no apareguessin, passarien a no valer res de res. En relació als guanys que generaria, la despesa d'aquesta operació seria insignificant. Potser la meva idea els sembla una collonada. La gràcia és que no la penso imposar cremant contenidors, destrossant aparadors o coartant arbitràriament la mobilitat dels vianants. El que legitima democràticament una deliberació no és la idea proposada, sinó la manera com es defensa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT