Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

L'eix de la prosperitat

Amb l'ARA d'ahir haurien hagut de regalar unes pinces per agafar-lo, perquè la seva documentada i tòxica radiografia de la corrupció era de les que tacaven l'ànima. El més curiós és que de tot aquell desvergonyiment només en fa quatre dies, i ara ens sembla mentida que mentre va durar aquella il·lusió de prosperitat, feta a base de totxo i de crèdits al consum, gairebé ningú no formulés la cèlebre pregunta de Josep Pla davant els gratacels de Nova York el 1954: "Escolti, i això, qui ho paga?" I ens sembla mentida perquè si la corrupció sempre és una obscenitat, la crisi actual ens la fa insuportable. La nostra mirada sobre la gestió de la cosa pública s'ha fet més exigent. La crisi ens ha recordat -per si ens ho havíem arribat a creure- que mai no hi ha hagut sanitat gratis ni educació gratis, sinó que ho paguem entre tots amb el nostre esforç.

El que també resulta distret als ulls de la crisi és repassar l'hemeroteca. Aquí en va un tast: el 14 de juliol del 2004 Jaume Matas, Francisco Camps i Esperanza Aguirre van firmar al Castell de Bellver el protocol fundacional de "l'eix de la prosperitat". Els presidents de les Balears, de la Comunitat Valenciana i de Madrid van escenificar "que les polítiques del PP aporten prosperitat i ocupació" i de passada que clavaven una coça a la Corona d'Aragó, i van acordar la intensificació de "relacions econòmiques i comercials generadores de benestar i riquesa", sense que especifiquessin si es referien a l'aeroport de Castelló, a la Copa Amèrica o al Velòdrom de Palma. Certament, aquells dies de vins i roses van generar tanta arquitectura, i alguna de tanta anomenada, que l'obra de govern d'algunes comunitats s'havia d'anar a mirar a les pàgines de paper cuixé dels suplements dominicals dels diaris. Que moderna que s'estava posant Espanya. I això que al final no es va poder fer el Pla Hidrològic que hauria portat l'aigua a les assedegades aixetes de Marina d'Or. El cas és que set anys després, amb Camps i Matas processats, sabem que el seu eix de la prosperitat més que pel Main Street passava per les botigues de Louis Vuitton.

Ara, en canvi, tothom és conscient que "la cosa no permet gaires despeses", com el mateix Guardiola es va encarregar de recordar a Pamplona quan li van preguntar si davant la lesió de Fontàs i la baixa de Maxwell no seria qüestió de fitxar algú. I al Barça és on s'ajunten la necessitat (cap alegria pressupostària) amb la virtut (Guardiola creu de debò en el planter). Hi creu, entre altres coses, perquè posar un nano a la banqueta o a l'equip titular és la manera més eloqüent de dir als campions de tot que els títols que van guanyar ahir no garanteixen els de demà. És paradoxal l'angoixa que va provocar el joc del Barça als seus seguidors a Cornellà-El Prat i ahir a l'estadi contra el Betis, perquè mai un equip ha estat tan fiable i al mateix temps més ofegat. Deixem-ho que ni els cicles són eterns ni es pot guanyar sempre. També el Madrid va patir a Mallorca. I no ho dic com a consol, sinó perquè no hi ha gaire marge de dubte sobre el Barça quan el partit comença amb l'oferiment de la Copa del Món i la Pilota d'Or.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT