Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

L'embolic de 'llançar' i 'llençar' (1)

L'embolic el provoca el fet que els codificadors de l'estàndard (per enriquir la llengua) intentin especialitzar semànticament formes que en la parla viva són variants dialectals d'un mateixa paraula, però alhora (tement ferir sensibilitats) no acabin de fer el pas.

Sembla que, en el català prenormatiu, alguns dialectes només llancen i d'altres només llencen , encara que tots tiren . Això explica que l'Alcover-Moll o el Diccionari valencià online ens presentin llençar i llançar com dues variants formals d'un únic verb (com ho són tencar i tancar ), del qual llençar seria la forma secundària, perquè només és viva en certes àrees del dialecte oriental.

La normativa de l'IEC, en canvi, només els fa parcialment sinònims. Llençar té tots els sentits de llançar i, a més, un d'específic: el de desfer-se d'una cosa. És a dir, segons el DIEC2, en català estàndard puc llançar o llençar (o tirar ) un coet a Mart però he de dir "Llença-ho" i no pas "Llança-ho" ni "Tira-ho" quan demano a algú que tiri una cosa a les escombraries.

Aquesta especialització, molt d'esperit noucentista, topa amb la intuïció d'un valencià, que diria "Llança-ho", o d'un mallorquí, que diria "Tira-ho" -un castellanisme històric també arrelat a Catalunya- però mai "Llença-ho".

I, d'altra banda, la sinonímia de llançar , llençar i tirar en el sentit de "deixar anar alguna cosa amb impuls" fa que ja no sapiguem si hem de llançar , llençar o tirar una pedra. Demà ho acabarem de veure.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT